S'escolta amb gust Joan Coscubiela. L'he escoltat a RNE, al programa d'Íñigo Alfonso, presentant el seu darrer llibre La pandèmia del capitalisme. L'entrevista ja estava començada quan vaig començar a escoltar-lo. A més, com que fa un temps que està més aviat reclòs, em va costar identificar la seva veu. Durant una estona em vaig deixar dominar per l'estranyesa: qui és aquest que parla com a polític i no obstant això és sensat?, em vaig preguntar. I com passa amb altres personatges, vaig associar que si semblava un polític que parlava amb seny, havia de ser un d'aquests que, des d'un costat o un altre de l'espectre polític, ja hauria estat defenestrat per la seva formació, o s'hauria acomiadat d'ella desitjant-li sort i recloent-se en la vida privada. Vaig repassar la llista d'ells i aviat el vaig trobar.

La llista ja és llarga. Pensi el lector en José María Lasalle, en Xavi Domènech, en Eduardo Madina. I un es pregunta: com és que sobreviuen en els talls polítics els més primaris i se'n van a casa els més capaços d'elaborar un discurs persuasiu, serè? No és una imposició del mitjà polític. Aquestes persones no han recuperat el seny quan van abandonar la política. Ja ho eren quan estaven en actiu i es diferenciaven dels seus col·legues. Serà difícil oblidar el discurs de Coscubiela quan va denunciar la fractura de la tradició parlamentària catalana el 7 de setembre de 2017. Un altre efecte curiós és que algunes d'aquestes persones sensates hagin rebut els majors insults a les xarxes socials. No és només el sistema polític el que els expulsa. Sembla que un sistema més ampli de comunicació tampoc els vol.

Hi ha una mena de voluntat, estesa per tot arreu, de no disposar de comparatius raonables, de voler silenciar-los, reduir-los, condemnar-los a la vida privada, a la irrellevància. És com si necessitéssim eliminar tot exemple de sensatesa, per així justificar la desinhibició total de la nostra pròpia brutalitat, inconsistència i primitivisme. I no és veritat que el públic no valori aquestes actituds més argumentatives. Aquesta presència serena i raonable li va donar a Illa la millor puntuació política. Ni és una exigència del sistema polític ni és una imposició del públic. Però llavors, què és? Per què se'n van els que tenen capacitat d'argumentar i es queden els que només saben tirar maons al cap del que se'ls acosta?

És un vell misteri de la política espanyola, i suposo que té el seu origen en certes formes comunicatives, en certes exigències de posar un titular en dura competència per cridar l'atenció. Quan un s'introdueix en aquesta dinàmica cada dia, sens dubte s'ha d'esforçar a donar cops de colze i augmentar la veu fins a perdre el control. Però aquest és un vici d'autoreferencialitat. Els actors només tenen en compte el que diuen altres actors, i no la recepció a la immensa majoria de la població. El bucle perfecte es tanca quan els hooligans i els trolls de les xarxes socials es lliuren frenèticament a generar ecos. L'efecte és la producció d'un sistema de comunicació que alimenta la barbàrie.

No obstant això, sabem d'exemples que utilitzen els sistemes de comunicació a disposició dels actors polítics per generar la forma de visibilitat que busquen i desitgen al marge d'aquest frenesí. Intervencions mesurades, més o menys àmplies, amb propostes concretes, amb arguments sòlids, poden projectar-se més enllà del seu context immediat i poden articular la presència pública més enllà dels argumentaris i dels diàlegs gruixos dels portaveus partidistes. I el que és més important, un nou sistema d'opinió es pot articular entre aquests nous formats de polítics en actiu i els estímuls que es troben en aquestes persones raonables ja fora de la vida partidista, però dotades d'una vocació intel·lectual de servei públic.

I això és el que les fa rellevants. Rere la bronca dels caps de fila que ens tenen «fins al monyo», bull un formiguer d'opinions, articles, llibres, conferències, debats, que mostren la inquietud d'un segon esglaó d'actors polítics en el sentit més noble del terme, preocupats pel futur col·lectiu, format per milers i milers de persones actives cadascuna en el seu camp, cadascuna dotada d'un radi d'acció més o menys ampli, que constitueixen la part més conscient de la nostra societat. Per descomptat, poques vegades baixaran a les maniobres tàctiques, però haurien de nodrir la classe política de millors arguments estratègics que els que esgrimeixen dia a dia. Es tracta d'un segon escenari, plenament polític, pel qual circula bona part de la intel·ligència del país i que, no obstant això, no influeix en el grotesc espai de la farsa, que viu d'esquena a ell.

La distància entre aquests dos escenaris, entre aquests dos sistemes, és cada vegada més àmplia, però ningú sembla percebre aquesta creixent llunyania com un motiu important que reclama de manera peremptòria un ajust de la nostra vida política. No obstant això, si un partit atent volgués tornar a connectar amb àmplies demandes socials, hauria d'encarregar-se de recollir i organitzar tota aquesta producció generosa, fruit de l'interès pel comú, i dotar-se amb ella de noves formes retòriques, més desplegades per la seva recepció per la ciutadania i menys pendents dels portaveus del partit del costat.

Així es podrien bloquejar certes intensificacions a les quals es lliura l'actor polític quan atén només a diferenciar-se de l'altre. Sobretot, impediria caure en la dinàmica, que es percep en tants discursos, de confondre la millor opció amb la més radical, la més extrema, a un costat i a un altre. En efecte, hi ha certa inclinació a creure que la posició més radical és la més inatacable, la més segura i la més coherent. Aquesta tendència satura aviat un tema d'agenda, el porta lluny de les zones majoritàries de demanda, i converteix el que sembla més lògic en abstracte, en el més difícil de seguir i d'acceptar.

Ho hem vist, per exemple, en la llei de gènere. Per molt que hi hagi certs drets que han de ser exercits des del lliure criteri de l'afectat, no es podran generar, acceptar i reconèixer com a drets generals només des de la mera exigència de l'afectat. Algunes propostes semblen argumentar des d'aquesta lògica, que bloqueja la dimensió pedagògica de la llei i li retira part de la seva efectivitat social en el cas que algun dia s'instauri. D'aquesta manera s'oblida que res en la història es conquista per assalt, ni el poder ni la transformació social, i que de vegades la conquesta del pic més alt és la garantia de solitud.