La trajectòria del centre polític a l'estat espanyol sempre ha estat complicada. Els partits liberals no ho tenen fàcil quan es distancien de la dreta. En la història recent de la política hem vist liberals a la UCD i el CDS d'Adolfo Suárez, a AP de Fraga Iribarne, a UPyD de Rosa Díez i en aquests moments a Ciutadans, primer amb Albert Rivera i ara amb Inés Arrimadas.

No ha passat el mateix a Europa. A Alemanya, l'FDP ha passat moments difícils, però sempre ha resistit amb pactes tant a la dreta com a l'esquerra. Ha tingut líders importants com Walter Scheel o Hans-Dietrich Genscher. A Itàlia hi ha almenys sis formacions polítiques de caire liberal. A Holanda, Dinamarca o Regne Unit els liberals han gaudit de grans responsabilitats de govern en la història recent.

A casa nostra els partits de centre s'han arrelat en diferents autonomies com Euskadi, Galícia o Catalunya. Al llarg de molts anys CiU va marcar la política catalana des de posicions liberals i democratacristianes. Fins i tot ERC va gaudir d'una branca liberal amb polítics de la talla de Jesús Prujà i Josep Pi i Sunyer.

Però a Espanya no hi ha maneres que arreli i els seus posicionaments són discutits contínuament per la dreta política i els seus mitjans afins. La seva existència es curta, la qual cosa es pot veure aquests dies amb els atacs que rep Inés Arrimadas arran de la moció de censura presentada a la regió de Múrcia pel tema del vacunagate.

Avui la pregunta del milió és si la lideresa taronja aguantarà els atacs del PP i el seu entorn. Mentre Ciutadans els donava suport, tot era tranquil·litat, però quan han protagonitzat un moviment cap a l'esquerra la situació ha canviat dràsticament.

Albert Rivera va tenir una gran oportunitat i la va deixar perdre quan es negà a pactar amb Pedro Sánchez, que fou el guanyador de les eleccions. Li van fer creure que podria ser president del Govern i l'ambició personal el portà a la defenestració per part de l'electorat. No va tenir en compte que els partits liberals, si no són majoritaris, són complements que serveixen per assolir majories. Quan no ho fan, i cerquen pactes amb partits perdedors, els electors els castiguen.

Amb aquest panorama Inés Arrimadas es reponsabilizà de Ciutadans quan el partit ja anava a la deriva. Havia perdut el rumb independent i se situava sempre al costat de la dreta, sense importar-li l'ombra enverinada de Vox. No era fàcil redreçar aquesta situació i menys quan una bona colla dels seus líders buscaven la política com a modus vivendi. El darrer cas de Fran Hervías n'és un exemple. És un traïdor més de la causa, semblant al de Lorena Roldán a Catalunya.

I ara què? Resistirà Arrimadas? Llençarà la tovallola? Si la política catalana se'n va cap a casa, l'espai liberal restarà orfe una vegada més. Seria bo per a la higiene democràtica que continués en aquests moments complicats i que els seus companys no s'autoimmolessin davant les dificultats. Soc dels que penso que Espanya necessita una formació com Ciutadans que cerca la regeneració política, que combat la corrupció i que malgrat els errors del passat amb Albert Rivera -que ara treballa per al PP des del seu despatx professional- intentés superar els obstacles. Els poders fàctics de la dreta són molts i gaudeixen de tribunes per destrossar la imatge d'Arrimadas. Encetar una nova etapa no és fàcil, però caldria intentar-ho una vegada més. Els espais de diàleg i consens són difícils de trobar en un ambient polític radicalitzat on l'ultradreta de Vox juga un paper inimaginable fa una dècada. Encara que pugui tenir totes les de perdre, Arrimadas hauria d'intentar superar aquesta travessia del desert. Val la pena.