Jéssica Albiach, diputada d'En Comú Podem, és especialista a alliçonar els altres partits. Així dissimula que no toca de peus a terra quan s'aposta per formar part d'un «Govern amb ERC amb el suport extern del PSC». Aquest desideràtum és digne dels somiatruites. Tant li fa si és un camí sense sortida perquè ERC ha declarat per activa i per passiva que amb el PSC no va ni a la cantonada. I al PSC tenen clar que ERC pactarà amb Junts per Catalunya i demanarà el suport de la CUP.

Exaspera la manca de sentit comú d'una tarambana que, entre altres estupideses, a) va plantejar un boicot al grup automobilístic que engloba les marques Nissan, Renault i Mitsubishi en resposta al tancament de les plantes de Nissan a Catalunya; b) va mostrar la seva comprensió per la decisió de la Generalitat de no assistir a l'acte de Seat a Martorell per la presència de Felip VI i c) va defensar el vot contra la pèrdua d'immunitat dels independentistes fugits de la justícia «per estar a favor del diàleg i la política».

Pel que fa al primer apartat, el boicot propugnat és una prova d'infantilisme polític en una estèril lluita contra unes multinacionals. En relació amb la crítica a la monarquia, és una demostració del republicanisme de fireta dels qui diuen que no tenen rei, però converteixen el monarca en protagonista. I, per últim, assumir la perversió del llenguatge parlant «d'exiliats» és avalar a qui es va saltar la llei esperant que li sortiria gratis.

Ara bé, la confusió política que generen aquestes declaracions permet copsar l'abast de la combinació nefasta entre populisme i nacionalisme. Amb l'apel·lació a unes «classes populars», contraposades a una «casta política», es tracta de soscavar «el règim del 78» amb promeses irrealitzables («assaltar el cel»). Amb el «nacionalisme popular», que vol fer compatibles la lluita per la justícia social i la defensa de l'autodeterminació nacional, es consuma l'abandonament de l'internacionalisme, eix central del conflicte social, és a dir, la mare dels ous d'una «esquerra alternativa».

El resultat d'aquest poti-poti és l'ambigüitat i l'oportunisme d'una amalgama d'indignats resignats, nostàlgics comunistes i ecologistes de disseny.

Si el full de ruta implica compaginar la «qüestió social» i la «qüestió nacional», aleshores se situen en terra de ningú, es neguen a si mateixos i es converteixen en un no-res. Si cada dia surten amb un ciri trencat, el seu discurs està abocat al fracàs.

Per tot plegat la des-comu-nal desorientació política és un símptoma de la descomposició de la coalició dels comuns i Podem. Per més inri, han quedat exclosos de la Mesa del Parlament. Ni les engrunes els han deixat. Quina candidesa, redeu!