16 de març de 2021
16.03.2021
Diari de Girona

Joan Triadú

15.03.2021 | 23:36
Joan Triadú

Enguany se celebra l'Any Joan Triadú amb motiu del centenari del seu naixement. Els fruits que aquesta commemoració donarà al llarg d'aquests mesos seran abundants i necessaris.

Triadú deixà unes petjades amples i profundes. Excel·lí en diferents camps: la crítica literària, l'escriptura, la llengua catalana, la pedagogia, l'activisme cultural... En aquest escrit volem fixar-nos en els següents aspectes, alguns dels quals poden resultar poc coneguts.

És un dels dos Premis d'Honor de les Lletres Catalanes fills de terres gironines (l'altre és Salvador Espriu). Nasqué el 30 de juliol de 1921 a Ribes de Freser (Ripollès), tot i que hi visqué poc temps a causa de les obligacions professionals del seu pare, les quals portaren la família a Barcelona.

Amb tan sols setze anys obtingué el títol de professor de català i començà a exercir de mestre a Granollers. El mateix Pompeu Fabra li signà la validació de la prova de llengua. «Quan soc a l'escola treballant, a dins de classe, soc feliç», escrivia en el seu dietari el 3 de novembre de 1938.

De 1948 a 1950 exercí de lector de català a la Universitat de Liverpool. Hi preparà dues antologies: la de contistes catalans (1850-1950) i la de la poesia catalana (1900-1950). El poeta Tomàs Garcés, des de l'editorial Selecta, les hi demanà, proposta que acceptà de molt bon grat. A la Biblioteca Britànica hi havia tota la literatura catalana fins aquell temps. Al cap de pocs mesos d'haver tornat a Catalunya, sortiren publicades totes dues. I a més en preparà una tercera per al públic anglosaxó, Anthology of Catalan Lyric Poetry, que veié la llum el 1953.

Fou ell qui recomanà a Joan Sales la publicació de La plaça del Diamant. Mercè Rodoreda la hi havia enviat. Se la llegí en una nit. Trucà a l'editor per dir-li que era la novel·la més extraordinària que havia llegit en molts anys i que no se la deixés perdre. El mateix Triadú ens explicava en una ocasió que «als crítics i als col·legues els costava de veure que era una prosa catalana única, clàssica, extraordinària€ No va ser ben rebuda fins que va anar guanyant terreny gràcies al públic senzill, popular».

Recomanem vivament les Memòries d'un segle d'or, dedicades a la seva muller, Pilar Vila-Abadal, i en les quals defensa que el segle XX fou tan important per a Catalunya perquè és quan, malgrat els moments difícils viscuts, consolidà la llengua, innovà un sistema educatiu propi i produí una cultura de primer nivell.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit