José Antich va fer córrer la setmana passada que el seu amic Jaume Giró li havia demanat que ara que seria vicepresident del Barça comprés el diari Sport i ell ja l'ajudaria a pagar-lo amb patrocinis diversos des del club. És fals, com s'ha vist, que Giró pensés, la setmana passada, que seria president del Barça. És encara més fals que es volgués quedar l'Sport, i que tingués pensat atracar el Barça per dur a terme aquesta operació. Però la gran falsedat, la més greu, d'aquesta monumental engatussada, és la suposada amistat del Pepe, un home que només es mou pels seus interessos, i que els seus interessos són només els diners.
Parlo sovint de l'Antich. No perquè hi tingui cap compte pendent. Fins i tot li tinc un punt d'admiració. Només escric el que em diverteix i ben aviat m'hauria avorrit del Pepe sense la sincera fascinació que em causen els ratolins que sempre, sempre saben trobar el trosset de formatge. On ets, ratolinet? A les tisores de la nit, aquest exèrcit de bastaixos, Baudelaire els veié a París tot injectant-se algun gin-fizz com una orquesta esprimatxada.
L'Antich és la més descarnada metàfora del sistema digestiu català, i la seva trajectòria és el resum de Catalunya. Ell sempre ha cregut que és més llest que els altres, i cal dir que és més llest que molts altres. Però morí, i d'una mort pública i molt lenta, quan cometé el doble error de creure que podia canviar com som els catalans i que era com un fill per a Javier Godó. Antich fent la viu-viu, el mec i el llepa va arribar a director de La Vanguardia, que no és poca cosa; tal com Catalunya, mig gàngster i mig prostituta, va anar acumulant transferències de l'Estat, i per molt que ho neguin els independentistes -que tenen un irresoluble problema amb la realitat- tenim una de les autonomies més completes i fornides del món civilitzat. Antich, que és un arre?plegat, funciona bé quan enredant per allà i per aquí, com Catalunya quan ?recorda que no només és una regió d'Es?panya, sinó que té esperit de regió d'Espanya, i que quan somia truites només perd de totes les maneres possibles, paga un preu altíssim i fa el més estrepitós ridícul.
Quan a Catalunya li puja el sucre, el que alguns en diuen «dignitat nacional» és només la folklorització d'un patriotisme prepolític, preintel·lectual, victimista. Molt corrupte. Per això els pronunciaments són tan grandiloqüents, i les derrotes tan immediates. Si més enllà de la propaganda i dels micròfons tu li preguntes a qualsevol independentista amb dos dits de cervell, i un nivell simplement moderat d'informació, per què Puigdemont ha conegut Waterloo i Junqueras la presó, t'admetrà que és perquè van fer una independència en la que no creien i immediatament després, en lloc de defensar-la, i d'aplicar-la, es van rendir. Això, a banda que si l'1 d'octubre l'haguessin organitzat ells, no s'hauria celebrat: potser, amb sort, hauríem vist mig centenar de taules i urnes simbòliques, sempre fora de les escoles. La repressió d'Espanya? De què estem parlant? Espanya va aplicar la legislació vigent (versió toveta) a uns suposats herois que el que van fer va ser declarar la independència de Catalunya i acte seguit lliurar-se a la justícia espanyola. No ho troben extraordinari? Quina repressió? No, de veritat. És que jo voldria saber de quina repressió estem parlant.
Ben igualment, a l'Antich, que ja tenia el que volia, perquè per a un home com ell, ser director de La Vanguardia estava molt per damunt de les seves possibilitats, no li va semblar prou, va creure que La Vanguardia era seva i que ell era el fill que de veritat estimava i volia Javier Godó. I a l'Antich, com fan sempre els nobles amb els ragatxos, el van exprimir fins que fou útil i un dia com un altre l'anà a veure Josep Caminal per dir-li que s'havia acabat. Godó no era al seu despatx quan el Pepe d'una revolada va intentar evitar el que era inevitable, el que tots menys ell sabíem: que La Vanguardia no era seva, sinó de Javier Godó, i que l'únic fill mascle de don Javier es diu Carlos. Si Catalunya naufraga quan vol convertir en política el seu folklore sentimental, Antich està descobrint com cau del cel a terra per no recordar que és i sempre serà un salta-taulells. Terregada espavilada, però terregada, i que a la taula dels grans no l'hi no vol ningú si no és per fer serveis. Li hauria anat molt millor si no hagués oblidat mai que més enllà de les lluentors momentànies, la seva porta és la porta del servei. Tu per allà, Pepe.
Puigdemont a poc a poc agonitza d'insignificança. Jaume Giró no serà vicepresident del Barça. Pere Aragonès serà president i si Esquerra no s'ha begut del tot l'enteniment, conservarà la secretaria de Difusió, que és des d'on la Generalitat reparteix la sopa, i Miquel Martín Gamisans sap perfectament per qui treballa el Pepe i en favor de qui fa servir cada euro que li dona. Li quedaran els diners de la Diputació. I parlant dels diners de la Diputació, algú sabria dir-me qui li paga el videoblog a Pilar Rahola? Qui a través de qui. Fa riure molt saber-ho.
Antich, Rahola, Puigdemont i el «timo» de l'estampeta que ara ens quedarem l'Sport. Mentre Ayuso i Almeida estan creant les condicions perquè Madrid surti disparada del COVID, aquí el Pepe i Pilar Rahola arramben el poc queda, Laura Borràs té la barra de tornar a prometre que aquesta legislatura farà passos decisius cap a la independència, i hi ha una bona pila de catalans que creuen que som tan intel·ligents i ho estem fent tan bé que encara ens donaran un premi.
