Amb la fusta de la política, el multipartidisme ha canviat la porta del bipartidisme, que s'obria i tancava a l'alternança i necessitava un partit frontissa, per una taula amb extensions perquè puguin seure a menjar tots els convocats. El bipartidisme tendeix al centre, però el multipartidisme procedeix dels extrems i una frontissa no serveix per a res enmig d'una taula extensible.
Per a aquests votants que en les enquestes diuen situar-se al centre (i en les jornades electorals qui sap on) Isabel Díaz Ayuso, presidenta de Madrid, ha preparat un menú llarg i extrem d'eleccions anticipades a la comunitat a partir d'uns ingredients que acabaven d'arribar de Múrcia i d'unes sobres que guardava a la nevera, on es conserva el plat fred de la venjança. El voraç Santiago Abascal va declarar que vol per a la comunitat un «Govern de dreta-dreta», previsible suma de PP i Vox, i Pablo Iglesias s'ha proposat per a un Govern d'esquerres (d'esquerra-esquerra, vaja) en una maniobra de risc que li fa sentir-se un Che Guevara que deixa el Govern d'Espanya per portar la revolució a Madrid.
En canviar la porta per la taula, canvien la funció, l'acció i la conducta. La política actual d'Occident menja amb les mans, devora amb voracitat i vocifera amb la boca plena en lloc de saludar i acomiadar, cedir el pas i desitjar sort, perquè allò cortès no treu allò hipòcrita. Es va veure en Donald Trump fent tremolar el Capitoli del cop de porta de la Casa Blanca i es veu en aquesta bulímia política espanyola que fa queixalades a la pandèmia perquè comença per pa i té molla. A la taula, el que va al centre és menjar i això va fer suculent al partit d'Inés Arrimadas, que es movia pel centre fins que se li va obrir la gana a Albert Rivera i va voler cruspir-se el PP com en un campionat nord-americà de menjadors de frankfurts. Dilluns, quan dos comensals anaven a comentar com havia arribat una frontissa a la sopera, va treure el cap la safata del peix i es van abalançar sobre ella. Després ve la carn.
