18 de març de 2021
18.03.2021
Diari de Girona

«Conllevancia»/ tolerància

17.03.2021 | 23:31
«Conllevancia»/ tolerància

Fa prop d'un segle que el filòsof espanyol José Ortega y Gasset, aleshores també diputat al Congrés, va dir: «Hay catalanes que quieren vivir separados de nosotros y este es el problema que no se puede resolver, sino conllevar». Ortega mantenia bones relacions amb els intel·lectuals catalans d'aquella època, la majoria d'ells bons amics seus com ara Joan Maragall, Eugeni d'Ors, Josep Carner i Josep Ferrater Mora, que havia estat deixeble seu, entre molts altres. Van compartir preocupacions i van discutir a fons sobre diversos aspectes que els capficaven en un prolífic intercanvi epistolar. Davant la diferència insalvable de punts de vista amb què un i altres enfocaven la qüestió recurrent de la relació Catalunya-Espanya, el que es mal anomena el problema catalán va arribar a la conclusió realista que l'única solució possible i filosòfica era la conllevancia. En no ser possible el divorci (per múltiples i diverses raons penso que avui tampoc ho és encara), si no ens podem entendre bé del tot, almenys ens podem conllevar, és a dir, podem tolerar-nos o comportar-nos, que sona més educat i no tan resignat. Podem continuar avançant plegats. Comptat i debatut i vist el que hem vist, penso que la conllevancia, que en realitat vol dir tolerància des del respecte mutu, no és poca cosa encara que a alguns maximalistes els ho sembli. Unes paraules, doncs, les d'Ortega, pronunciades el maig del 1932 que avui continuen tenint plena validesa, si no en tenen més que mai.

Soc dels que opinen (i penso que aquesta és una idea bàsica del catalanisme) que Catalunya i Espanya poden i han de conviure i treballar juntes de manera profitosa en un objectiu compartit. Hi ha moltes més coses que ens uneixen que no que ens separen o ens diferencien. De diferències, naturalment, n'hi ha bastants, però això no és pas intrínsecament dolent, sinó tot el contrari. És un factor que, ben entès, enriqueix i esperona a treballar en positiu. Espanya és un estat divers i pluricultural i, s'accepti de més o menys bon grat, plurinacional també. Per a alguns, és una nació de nacions o, almenys, com diu Andrés Ortega, net del filòsof, una nació amb nacions o nacionalitats.

D'altra banda, les divergències i fins i tot els antagonismes evidents que, sobretot darrerament, veiem a Catalunya, em fan pensar que la conllevancia no s'ha pas de practicar només entre Catalunya i la resta d'Espanya sinó que també convé que ens l'autoapliquem els catalans que, en la qüestió de la desvinculació o no de l'Estat, mantenim discrepàncies importants. Al meu entendre, aquest sí que és el veritable «problema català» i és el que l'independentisme no sap o no vol veure. Una i altra vegada s'ha demostrat que, dècimes amunt o avall, en el tema de la independència de Catalunya la societat catalana està dividida, com a mínim, per meitats. Aquí, a més, cal afegir-hi els no pocs «Sandro Rosells», que abunden en el sector sobiranista i que són aquells i aquelles que en la hipòtesi d'un referèndum per la independència probablement votarien afirmativament però que, en cas de guanyar el sí, els faltaria temps per fotre el camp corrents de Catalunya cames ajudeu-me. Són aquella mena de gent a qui agrada flirtejar amb l'aventura i el perill que fa segregar adrenalina però que, en el fons, saben que amb les coses de menjar no s'hi juga i que el que de debò volen és un estat seriós i consolidat que els pugui oferir garantia i protecció en qualsevol situació. No un estat sense avals ni avaladors internacionals, amb unes elits i uns governants que han demostrat ser uns entabanadors amb més prepotència que competència.

Per tant, com que ara per ara i per molts anys no hi ha possibilitat real de secessió però, malgrat tot, hi ha una part important del país que la reclama i una altra de no menys important que no la vol, ens cal practicar la conllevancia també entre catalans. És a dir, ara per ara, ens hem de respectar i ens hem de tolerar i, més endavant, segons com evolucionin els esdeveniments, ja veurem com ho maneguem. Encara que sigui des de la diferència, hi ha molta feina per fer en comú i això, en uns moments d'incertesa i de sofrença generalitzada com els actuals, és més que suficient perquè ens arremanguem i remem plegats cap al proper port més segur. Si aquest port serà o no l'Ítaca que uns i altres anhelem, no té per què condicionar l'esforç col·lectiu per arribar-hi. Com diu Kavafis, l'important és el camí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook