19 de març de 2021
19.03.2021
Diari de Girona

Gide, Pessoa, Kafka i Presidentorra

19.03.2021 | 00:14
Gide, Pessoa, Kafka i Presidentorra

Com que estic buscant lloc per presentar el meu llibre a Girona, he pensat fer-ho en plena plaça del Vi. Si l'Ajuntament permet presentar allà el de Presidentorra, també ho he de poder fer jo, que a més a més, soc gironí, no com aquest. Si el problema és que la plaça del Vi està reservada únicament per a delinqüents condemnats en ferm, i si a major gravetat del delicte més prerrogatives aconsegueix un, només m'han d'avisar i tocaré el cul a una iaia. Tot sigui per la cultura i per poder presentar el llibre.

Quan un delinqüent es ve a instal·lar a Girona, li posem un despatxet en un edifici històric i li prestem una plaça pública perquè durant uns minuts es pensi que és escriptor, vaja, que li muntem un «Reina por un día» a la gironina. Als condemnats per la justícia els tractem així de bé, no ens falten més que mulates en tanga perquè ja cap d'ells vulgui fugir al Brasil, com era tradició. Per què anar tan lluny, si a Girona no els ha de faltar de res?

Si Presidentorra es va arribar a creure amb capacitat per presidir el governet, amb idèntics motius -és a dir, amb cap ni un- es pot creure que té algun talent literari. Que un home gris de seixanta anys escrigui un «Querido diario» com una adolescent de col·legi de monges, ja ens ha de fer dubtar de la seva estabilitat, però que després cregui que el que hi escriu mereix ser compartit amb altra gent, esvaeix qualsevol dubte. No és la primera vegada que perpetra un dietari, ja ens va castigar amb un sobre la seva apassionant etapa com a treballador d'una agència d'assegurances, com oblidar les pàgines on descrivia les diferents races de vaques suïsses. Ara toca un dietari del seu temps al Governet, o sigui que és molt probable que torni a incloure un tractat zoològic en algun capítol. A saber per quins estranys processos mentals Presidentorra s'ha convençut a si mateix que la seva vida i les seves -diem-ne- reflexions poden aportar res a ningú. Alguns metges afirmen que escriure un dietari és aconsellable en persones que presenten certes deficiències, i benvingut sigui si això l'ajuda a millorar ni que sigui una miqueta, però ens podria estalviar a nosaltres la vergonya aliena i, una vegada acabada la teràpia, guardar-lo en un armari sota set claus. Les hores fosques, es diu la cosa, en un títol sorprenentment sincer, on reconeix el que desitjaria qualsevol humà en ensopegar amb les -diem-ne- reflexions per escrit de Presidentorra: que durant unes hores es fes la foscor més absoluta, que sobrevingués la ceguesa si cal, per evitar-ne la lectura, fins i tot la mera contemplació de la coberta.

Una presentació compartida per Presidentorra i Lluís «ploraner de Verges» Llach, amenaçava d'adormir els ocells en ple vol, cosa perillosa no només per a les pobres aus sinó per als vianants que passessin per la plaça del Vi, raó per la qual es va programar al vespre, quan estornells, coloms i gavines ja s'han retirat al cau i no poden caure narcotitzats.

Els que aprofiten la més petita ocasió per explicar-te la seva avorrida i previsible vida, són uns pesats. Però aquí, fins el més trist i patètic dels presidents autonòmics, en els seus deliris de grandesa,a es creu amb dret a regalar-nos un dietari, com si fos Gide o Pessoa. O Kafka:

- Avui la justícia m'ha inhabilitat. A la tarda he begut ratafia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook