Cartes

Doncs sí!

Daniel Vivern Lladó girona

Al seu article «Inseguretat» (DdG 17 de març) Oriol Puig explica que, segons els polítics, la gent té una percepció de la inseguretat «que no coincideix amb les dades». És clar que no coincideix! Els ciutadans estan tips de denunciar delictes perquè és inútil. I per als polítics, sense denúncia no hi ha delicte. Doncs no: a Girona, darrerament, hi ha gent que amb la cara ja paga, amb problemes de consum i tràfic de drogues, d'alcoholisme i amb un historial de delinqüència molt solvent, i coneguts de sobres per la Policia municipal i pels Mossos. I cal sumar-hi els mena i els «ninis», alguns dels quals no tenen res més a fer que saltar-se el confi na ment o, ja posats, assaltar gent al Parc Central en ple dia. Hi ha indigents que es comporten com persones, però també hi ha un personal que depassa l'incivisme i entra de ple en la falta i en el delicte. Això és real, no pas una percepció. I pensar que encara hi ha entitats que els defensen... Apunta Puig que posar càmeres de seguretat arreu donaria sensació d'excessiu control. Doncs no, perquè la gran majoria no tenim res a amagar. La mesura seria efectiva «i protegiria fins i tot gent que fa vida al carrer» si no topés amb la sovint ximple i excessiva protecció de dades, que quan convé és ignorada per algunes grans empreses i per la mateixa administració. També diu Puig que cal canviar les lleis per «castigar la reincidència» i fer «seguiment i assistència a delinqüents habituals i al seu entorn», però que els governants ho trobarien «massa car i de poc rendiment polític». Doncs quins hipòcrites! Perquè tots ens estalviaríem els increïbles costos policials, socials i econòmics de portar a judici gentussa que surt al carrer al cap de quatre dies, i la indefensió en què l'administració deixa sovint les víctimes.

Testimoniar la veritat

Jesús Domingo Martínez girona

És cert que les anomenades noves tecnologies són una eina formidable perquè tots puguem convertir-nos en testimonis d'esdeveniments que d'una altra manera serien passats per alt pels mitjans de comunicació tradicionals, però no és menys cert que suposen també el risc de donar per bona qualsevol cosa que ens arribi, sense verificar-la convenientment.

El nostre és, com reconeix el Papa, un temps tan complex com apassionant per a la comunicació, en el qual cal agrair especialment la valentia d'aquells que ens fan arribar les veus oblidades, a aquells que van i veuen com són les coses en el mateix lloc dels fets i que converteixen en protagonistes aquelles persones a les quals la cultura del descart, de vegades, no els permet ni tan sols donar a conèixer la seva història.

La princesa Elionor

Lídia Angelats Jordà ripoll

M'encanta aquesta princeseta. Una nena, al capdavall. Ara es va fent gran i ja perdrà aquesta gràcia de nena jove. Em va agradar quan la van presentar parlant en català, un català bonic, autèntic. Va fer-ho bé. La nostra llengua tan maltractada, tant que la volem! encara que no ho sembli, de vegades.

Als catalans se'ns ha criticat sovint des de casa mateix (els mandarins). Que si dèiem això o allò que no era correcte i que ens rectifiquéssim l'un a l'altre per bé de la llengua. Però això era i és desagradable, pesat.

Ningú parla tan bé el català com els catalans. En el nostre paladar hi tenim tota l'estructura de la llengua. Doncs jo crec que el que faltaria és donar valor i no inseguretat. En Joan Corominas (filòleg) anava pels pobles buscant aquella paraula mig perduda, aquelles arrels que necessitem per apoderar-nos.

Sembla que el desig d'independència no tingui res a veure amb la cultura pròpia. I dius: «Què és cultura?» És en Shakespeare? És en Mozart?, Picasso? Beatles? O és la cultura xinesa? No, no és tan senzill. Però ho és més.