Si el pensament màgic del catalanisme no feia el ridícul en l'època del guru Pujol era perquè tot quedava a casa. El ridícul era extrem, però com que érem molt pocs els qui ens n'adonàvem, la cosa no era greu més enllà dels que patíem la vergonya aliena pel que s'esdevenia. Recordo com d'adolescent sentia calfreds insofribles cada cop que sentia parlar el catalanisme sobre la genialitat i el carisma del guru Pujol. Em desconcertava, no entenia res i acabava per creure'm idiota. Perquè per mi pensar en Pujol era veure el caganer amb barretina del pessebre que cada any feia amb molt d'amor i il·lusió a casa, i que tanta glòria em va donar guanyant un premi del barri, un orgull que m'acompanyarà tota la vida, molt superior a les copes dels campionats d'escacs de l'escola que anys després vaig llençar al contenidor, cansat de trobar-les ridícules sobre el prestatge i de fer-me sentir ridícul. Quina cosa més absurda, patètica, els trofeus. En fi. El caganer amb barretina del meu pessebre tenia una semblança sorprenent amb Pujol, i l'esplèndida i perfecta tifa em recordava inevitablement la política que feia. No ho podia evitar.
Ser adolescent en plena època pujolista és un trauma que marca de per vida. A les inseguretats pròpies de l'edat, alimentades sense pietat per l'estupidesa imperant que regnava i que continua regnant al meu entorn i que regnarà fins a la meva mort, s'hi afegia el fenomen pujolista, generador d'incomprensió i de culpa en un noi que ho copsava tot amb claredat meridiana i precisió suïssa, però que l'entorn s'entossudia a dir-me per activa i per passiva que veia visions. Quan els expressava el que pensava es feia el silenci, em miraven com si fos un marcià, i espanyolista, cosa que encara em desconcertava més, tenint en compte que no hi veia cap relació entre Mart i Espanya, i que els marcians bé devien ser marcianistes i no espanyolistes. Dur, duríssim. El catalanisme és una autèntica maquina de trinxar cervells, igual que l'espanyolisme. Només canvien els estils, radicalment oposats, determinats per la situació històrica i política de cada bàndol.
Prossegueixo. Fer el ridícul sense públic significatiu que ho contempli equival a no fer el ridícul. Hi ha d'haver testimonis conscients de l'espectacle ridícul per poder parlar de fer el ridícul. La idea pujolista que la Generalitat era molt més que un govern autonòmic espanyol, fins al punt que no ens calia estat perquè ja era com si ho fóssim, va quallar entre el papanatisme català. Espanya es fregava les mans amb aquest estat d'al·lucinació dirigit pel formidable anestesista Pujol. Tot estava en ordre. L'única realitat concebible era la fantasia, però quan això passa no hi ha dubte que la castanya tard o d'hora arribarà, com quan un es lleva l'endemà d'agafar un pet descomunal. Em semblava penós, però no es pot negar que es van viure vint-i-tres anys d'aquesta fantasia que, de tan normalitzada, es va convertir en la realitat psicològica de molts catalans. I com que Calderón deia que La vida es sueño, doncs res a dir.
Pujol va tenir la vista de parlar d'Europa no només en termes elogiosos, sinó fent veure que hi pintava alguna cosa. A més, parlava alemany i es veu que era amic del canceller Helmut Kohl, un senyor amb un cognom que em recordava una marca de cervesa, alemanya precisament, i quan el veia per la tele encara m'ho recordava més pel seu aspecte cerveser. Res. Per al catalanisme, Pujol donava una bona imatge de Catalunya perquè era un home preparat que parlava alemany, argumentaven. Pujol va ser durant la seva presidència l'únic català que parlava alemany, l'únic home preparat i amb carisma del país, malgrat que a mi em recordés el caganer del meu pessebre, però res, això eren coses meves. Per tot això era president de la Generalitat, i sobretot perquè el votaven reiteradament i per majoria absoluta, i per tant no és estrany que fos un senyor molt absolut. Renyava molt bé perquè anava molt a missa i allà aprenia del capellà l'art de mantenir a ratlla els seus feligresos. A més, hi havia un aspecte de la seva persona injustament mai reconegut i que sempre em va cridar l'atenció, mes d'admirar. Pujol disposava d'un excel·lent sastre. Només calia observar els impecables genolls dels seus pantalons. En vint-i-tres anys agenollat a missa i davant d'Espanya mai se li va veure ni una esquinçada i ni una mínima taca als genolls. Era un home presentable que ens feia quedar sempre bé.
Però si Pujol era un artista en l'art de la ficció, el seu net deixeble, el Pòtol de Waterloo, el supera amb escreix. Pujol es molestava a fingir per representar la seva comèdia, el Pòtol no. El Pòtol ens diu a tots imbècils a la cara i el ramat processista li respon president legítim et volem a casa. Sensacional. Un geni del minimalisme. Mai la inoperància absoluta havia estat tan efectiva. El Pòtol, a diferència del llèpol Pujol, alliçona Europa des de la capital europea i li diu que no està fent bé les coses. No pinta res ni a Catalunya, ni a Espanya ni a Europa, no és un home preparat ni carismàtic ni va a missa ni, amb la tofa de motxo que gasta, té un bon perruquer, el perruquer que no necessitava Pujol. El Pòtol tampoc parla alemany, però xerra molt i és capaç de portar el pensament màgic catalanista a un altre nivell, fins al punt que intenta transformar Europa perquè aquesta al seu torn transformi Espanya, i això mentre Europa, naturalment, transforma Catalunya a través d'Espanya. El Pòtol ha fet oblidar el president Pujol mentre el catalanisme adora el Pòtol gràcies a l'herència de la mentalitat tribal de Pujol. Aviat el poble processista s'oblidarà del tot del Pòtol de Waterloo, igual que s'ha oblidat del guru Pujol i després s'ha oblidat de l'anguila Mas. Els zombis no tenen memòria. La influència d'aquests fenòmens, però, restarà intacta. El pensament màgic és etern. Les raons, els fets, s'evaporen davant la fantasia neuroconvergent catalanesca. Un prodigi.
