Hi ha persones que refusen tot allò que té rostre humà i són l'exigència de la demostració. La nostra societat és una col·lecció de cromos repetits i la imitació és el recurs de semblança que a dia d'avui més s'empra. La vida (opinió subjectiva) no és un somni concret de felicitat, per tant, ja està bé de pretendre vendre vides idíl·liques i no admetre que el teatral (tard o d'hora) es torna còmic. El contorn principal de l'ésser humà és el patiment. I encara que per a tots no té la mateixa forma: aquí està. Saben? Aquells que s'emparen en la presència desmesurada del que és idíl·lic i perfecte em resulten uns falsos. La vida, afortunadament, són variacions. Unes vegades estem millor, altres vegades estem pitjor. Sí, crec que en la interioritat dels instants, hi ha el magnífic aspecte de la veritat. I també de la falsedat. L'existència, la nostra, no hauria de ser l'imperatiu que amb simplicitat adorna el sentit particular de la vida.
Des de fa temps veig una alegria colossal en les persones que no necessiten demostrar res. Dit d'una altra manera, em resulta gratificant veure que encara hi ha persones que parlen obertament de la quotidianitat, i no necessiten concloure en res. Les conclusions (moltes vegades) són el to presencial de les inseguretats. Amb tan triomfador, perfecte, erudit i un llarg etcètera, s'agraeix trobar persones que són l'ocasió d'una llàgrima, el sospir de l'evidència, i la salut robusta de l'home que passa gana. L'angoixa és l'efecte col·lateral del desenvolupament...
L'autèntic no tothom ho aconsegueix entendre. És clar, és un lloc de lenta travessia, al qual s'arriba despullant-se de tot. Encara que per a molts l'espontani resulti una blasfèmia; és el rengle més llegible d'un llibre, d'un llibre anomenat vida.
¡Fixeu-vos que bé m'he fet el monyo que ha vingut una ràfega de vent i no m'he despentinat! En l'excés de vestidura de vegades hi ha el geni buit que impregna el no-res en alguna cosa.
