És impossible imaginar un moment des de la recuperació de les institucions democràtiques en què el panorama econòmic i social de Catalunya hagi estat més incert que el que vivim avui. Els efectes de la pandèmia, sumats a una dècada de retallades en salut, educació i serveis públics essencials, han deixat bosses de pobresa i precarietat difícils de justificar en un territori ric com Catalunya.
Save the Children calcula que la pobresa infantil, que abans de l'arribada de la covid-19 se situava en el 28,6%, es podria haver elevat fins al 34,6% afectant mig milió d'infants. Un 54% de les famílies monomarentals es troben en situació de pobresa i la bretxa educativa, que ja era inacceptable abans de la pandèmia, s'ha disparat perquè un any després del primer confinament, la major part de l'alumnat vulnerable continua sense comptar amb un ordinador o una tauleta per seguir la seva educació en línia.
Cap d'aquestes qüestions va merèixer, però, un esment el passat 12 de març per part de la nova presidenta del Parlament. Laura Borràs va desgranar un discurs en el qual va reivindicar la sobirania de Catalunya, va acusar l'Estat espanyol de guerra bruta i va deixar clar que l'objectiu de la legislatura serà avançar (o fer semblar que avancem) cap a la independència.
Encara que en la campanya electoral es va definir com de «centre-esquerra», en cap moment van sortir de la seva boca les paraules pobresa o desigualtat. Sí que vam escoltar «sobirania», «anhels nacionals» i repetides referències al «patiment dels polítics processats» però cap a les persones damnificades per la crisi i per les retallades de les quals és responsable l'espai polític que ella lidera ara.
Res sobre l'aturada de l'economia, principalment del sector turístic, que ha deixat sense feina a molts dels treballadors i treballadores més precàries. Les kellys, els cambrers i cambreres de bars i restaurants, les persones que tenien un petit comerç i que s'han vist obligades a tancar. Les cues de fam tornen a ser una realitat visible als nostres carrers i és difícil quantificar com l'impacte de la pandèmia està impedint l'accés de les famílies a un nivell acceptable de vida. Els reptes de la recuperació són enormes i el nombre de persones en risc d'exclusió social, també. Però cap d'aquestes coses sembla que existeixin en l'univers de la segona autoritat de Catalunya que ha optat, com bé descriu Ecce Temelkuran en el seu llibre sobre els populismes Cómo perder un país per seguir inflamant els sentiments nacionals al mateix temps que es soscava la democràcia representativa.
L'inici d'aquesta nova legislatura era l'oportunitat per canviar el rumb de la política processista que ha amagat durant anys sota les banderes les retallades i els greus problemes socials de Catalunya. Era el moment de fer un discurs que representés la diversitat i els problemes urgents d'una ciutadania que és diversa políticament i socialment i que està patint enormement amb la crisi econòmica i social derivada de la covid-19.
No hi va haver res d'això. Com recordava Jordi Xargayó en aquestes pàgines, l'opció va ser designar una Mesa del Parlament formada per cinc representants de formacions independentistes enfront de només dos que no ho són: amb el 51% dels vots, el 70% dels llocs.
El primer anunci de Borràs ha estat que modificarà el reglament del Parlament per evitar ser apartada del seu càrrec quan s'obri el judici per falsedat documental, frau, prevaricació i malversació de cabals públics pels quals està sent investigada. El seu primer gest, citar només els membres independentistes de la Mesa, apartant els que no ho són, perquè en la concepció excloent de la Catalunya de Laura Borràs les persones que formem part de l'altra meitat no hem de ser preses en compte. El nostre deure patriòtic és romandre invisibles on ella considera que és el nostre lloc: sota les banderes.
