Fa quinze dies vaig tenir ocasió d'anar al Senat a fer una ponència sobre transició energètica en l'àmbit de la llei sobre canvi climàtic que s'està elaborant. Els vaig suggerir que la transició que hem de fer ha de ser econòmica i cultural, que la tecnologia ja hi és des de fa anys, però que la seva entrada troba moltes barreres, des de financeres a socials.

Vaig comentar que el canvi ha de ser disruptor perquè la distància a recórrer per arribar a unes emissions inferiors a 1,7 tCO2 per càpita, nivell per sota el qual el món és sostenible, és enorme. Cal pensar que Singapur té unes emissions de 29 tCO2/c, Estats Units 18 tCO2/c, Japó 11,5 tCO2/c, Alemanya 10 tCO2/c, Xina 6,7 tCO2/c i Espanya 7,8 tCO2/c. Si hem de baixar des de 7,8 fins a 1,7 tCO2/c, significa un salt del 78%, que no el podem fer seguint amb el ritme econòmic i social com aquell que no passa res.

Per narrar les dificultats d'un camí com aquest, cal recordar que una millora energètica del 15% és senzilla de fer. Canviant el cotxe de gasoil per un de nou segur que ja té aquesta millora, o canviant les bombetes de casa, posant millor aïllament a les finestres, ajustant les velocitats dels motors i de les bombes, separant les escombraries selectivament... tot això porta a una millora immediata del 15%. Quan es vol anar més lluny la cosa ja es complica i s'ha de qüestionar a fons la tecnologia, dissenyant nous circuits amb menys dipòsits i menys canonades, augmentant la tensió dels motors, fent tots els processos a velocitat variable, innovant en l'ús i la recuperació de calor, aïllant de forma contundent... camí que ens porta a assolir millores de fins al 30%. Però si el que volem és arribar a nivells d'estalvi superiors al 60%, llavors cal ser disruptors i canviar el mateix concepte del producte, dissenyant-lo per aconseguir l'objectiu. De tot aquest camí a la nostra empresa en tenim experiència, i sabem que no s'arriba al final si abans no es comença pel primer esglaó, i després pel segon.

És per això que el que és més important avui és que aquest objectiu final de 1,7 tCO2/càpita es fixi de forma clara com a horitzó a assolir i es faci veure la dificultat de fer el camí. Diumenge passat posava com exemple que Figueres, amb 46.654 habitants, té una necessitat de 1.028.570 MWh que, si s'ha de generar amb energia fotovoltaica (per veure la grandària del problema) necessitaria de 1.189 ha, de les que 53 ha podrien ser als teulats. Sense saber-ho, dilluns l'Ajuntament de Figueres presentava un pla estratègic pel canvi climàtic amb un pressupost de 40 milions d'euros. Genial, vaig pensar, per fi un ajuntament que es mou i estableix un objectiu! Però el problema és que generar l'energia que ara empra la ciutat necessitaria una inversió de 380 milions, la qual cosa ens mostra el que he dit abans: resoldre el 15% del problema és gairebé evident, però no suficient, cal anar molt més enllà.

Algunes disrupcions les facilita l'evolució mateixa de la tecnologia. El cotxe elèctric, que va néixer fa 140 anys amb la primera revolució industrial, ha acabat resolent els problemes d'inserció a la societat (i els que falten, com els carregadors a les gasolineres, es resoldran quan s'aprovi la llei corresponent), permetent un salt substancial que ha permès moure l'eficiència del cotxe des del 26% fins al 80%, de 50 kWh/100 km a 14 kWh/100 km, una millora del 250% i més, si el trajecte és urbà. En un altre àmbit, la geotèrmia i l'aerotèrmia amb bombes de calor eficients també ens aporten millores del 100 al 200% segons l'aplicació, però queden molts aspectes que exigeixen mesures fiscals i reglamentàries per fer possible que es facin. Als enginyers ens és fàcil pensar en nous processos i noves màquines perquè és la nostra feina, però demanar a un equip comercial que introdueixi un producte modificat substancialment al mercat per poder assolir nous reptes en sostenibilitat, ja és un repte diferent, car el receptor final, sigui la xarxa de distribució o el client final, són molt reticents a grans canvis.

És aquí on tenim el principal problema, en vèncer la reticència a qualsevol canvi. Vivim en una societat mig adormida que es deixa anar per la inèrcia i que tendeix a afavorir les idees més còmodes i conservadores. És una conseqüència d'haver assumit que el benestar que tenim ja ens està bé, que no s'ha de tocar, que el que passa arreu del món és cosa d'altres, que els problemes ja els resoldrà algun polític o ja sortirà un enginyer que trobarà la solució. A mi que no em demanin cap esforç d'adaptació; no emprenyin, si us plau!

Amb aquesta actitud de trobar sempre un culpable per evitar fer el camí, ho tindrem difícil per avançar. El cotxe elèctric no agrada perquè un dia a la vida potser no tindré prou bateria per anar on voldria anar, fer reformes a casa és car i molest, anar en transport públic és empipador i exigeix planificar horaris, els aerogeneradors i les plaques fotovoltaiques em canvien el paisatge. El clam és: no em toqueu el que tinc, que visc molt bé!

Amb aquesta posició és impossible ser disruptor i aprofitar el coneixement que la societat té per resoldre el canvi climàtic. Per això al Senat els vaig insistir que el canvi ha de ser fiscal i regulatori: fiscal per fer rendibles els canvis tecnològics, regulatori perquè cal introduir mecanismes que forcin el camí, per exemple en el canvi d'hàbits en menjar carn, en l'etiquetatge de productes o en la publicitat de productes no sostenibles. Fer la societat disruptora és gairebé com fer una revolució, i avui la societat no està per aquestes coses. Dorm prou bé.