Algú s'imagina que no existís la llei del divorci, que els matrimonis fossin indissolubles? Segur que avui ningú contempla aquesta possibilitat. És impensable. Ara bé, si el Partit Popular hagués guanyat totes les eleccions des de la recuperació de la democràcia, probablement el divorci encara no existiria a Espanya. «No és l'hora de fer nous experiments, ni és l'hora de lleis estridents, com la del divorci». Aquestes paraules les va pronunciar Manuel Fraga Iribarne quan s'estava debatent la Llei del Divorci al Congrés dels Diputats, l'any 1981. Òbviament, Alianza Popular, reconvertida després en Partit Popular, hi va votar en contra, juntament amb alguns diputats de la UCD, que, més tard, amb la desaparició del partit d'Adolfo Suárez, passarien a engreixar les files d'Alianza Popular, més o menys el que estan fent ara tots els de Ciutadans, que veuen com el vaixell s'enfonsa, i no volen perdre la ganga de viure del sou públic. En el seu rebuig a la Llei del Divorci, Alianza Popular va comptar, com sempre, amb la col·laboració de l'Església Catòlica, que va organitzar una ferotge campanya en contra. Presagiaven els pitjors auguris. Després, molts dirigents del PP s'han divorciat. Algun, com Francisco Álvarez Cascos, que el 1981 ja formava part d'AP, en diverses ocasions.

He posat d'exemple la Llei del Divorci, com una de les més significatives, i perquè va ser la primera (juny de 1981), però si a Espanya hagués passat com a Catalunya, que el mateix partit ha governat 34 dels 41 anys des de la recuperació de la democràcia, segurament ara no només no tindríem la Llei del Divorci (1981). Tampoc la de l'Avortament (1983), ni la Llei General de la Sanitat (1985), ni la Llei del Matrimoni Igualitari (2005), ni la Llei d'Igualtat (2007), ni, per descomptat, la Llei de l'Eutanàsia, aprovada aquesta setmana. El PP s'ha oposat sempre a totes aquestes lleis, fins i tot a la universalització de la sanitat pública, en sintonia amb els sectors més conservadors de l'Església Catòlica. I no és una qüestió consubstancial a totes les dretes, sinó a una dreta que a Espanya viu ancorada en el nacionalcatolicisme. A França, la Llei de l'Avortament es va aprovar el 1979 amb un govern de dretes, el de Valery Giscard d'Estaing, al capdavant de la República.

Per això, resulta un sarcasme escoltar la seva candidata per Madrid, Isabel Díaz Ayuso, proclamar «Socialisme o llibertat» (després reconvertit en «Comunisme o llibertat», amb la irrupció de Pablo Iglesias). De debò, el PP pot abanderar la llibertat, quan la nega sistemàticament als ciutadans? El PP confon llibertat amb ultraliberalisme econòmic, que no és el mateix. No hauria de costar tant d'entendre que totes aquestes lleis (divorci, avortament, matrimoni igualitari, eutanàsia) no són d'obligat compliment, sinó una lliure elecció de cada persona. Són opcions personals, que els bons legisladors han de facilitar amb totes les garanties jurídiques. Els dogmes religiosos o ideològics no s'imposen; formen part de l'àmbit personal de cadascú. Ja deia Martin Luther King que «la llibertat mai ve donada per l'opressor; ha de ser demandada per l'oprimit».