Desconec des de fa quants anys han mudat Urgències Psiquiàtriques del Santa Caterina de Salt d'edifici, per la qual cosa em trobo donant volts a l'interior de l'hospital que és com una ciutat en miniatura. No és un assumpte agradable buscar i preguntar per urgències psiquiàtriques. És de nit i als que pregunto s'allunyen com més aviat millor.
L'edifici es troba apartat de la resta. Al seu interior, una sala d'espera. Podrien ser unes urgències de qualsevol tipus si no fos perquè en entrar-hi un sap que han tancat les portes. I que els que entren i surten ho fan amb un carnet que deslliga un tancament magnètic. Se senten crits terribles que ho ocupen tot. És com si es fessin amb l'espai, els crits.
Qui crida, no el veig, és un home. Crida i colpeja una mica de metall, suposo que és el llit o el seu propi cos contra una porta. És un patiment tan cruel, i és tal la dosi d'energia, que resulta esfereïdor. Una dona crida a sobre cada comptats minuts. No sé què vol dir. Intento desxifrar-ho però és impossible. Pregunto al zelador, un home assegut darrere d'una mampara de vidre, si és l'habitual i em diu que avui és lleu i que un s'acostuma.
Penso en aquesta pobra gent i en les seves famílies i en el gran treball de l'equip mèdic d'aquell lloc. He visitat tot tipus de centres psiquiàtrics, com a periodista, i el Servei d'Urgències Psiquiàtriques de Santa Caterina és excel·lent. No transcorre una hora i els empleats de la neteja ja han passat tres vegades. En un moment arriba una dona gran demenciada que no vol estar-hi i els infermers i metges la tracten amb tanta cura i respecte que tiren per terra la idea que un té dels centres psiquiàtrics.
La bogeria resulta gairebé invisible en la nostra societat. És gairebé com la mort però amb un patiment sostingut. El dels que el pateixen i el de tota la seva família. Com tot, un pot trobar-se en una situació similar en el moment menys esperat. Amb un familiar, com succeeix en el meu cas, o amb un mateix. Els crits cessen per algun motiu. Per algun motiu tot torna a aquesta suposada normalitat aparent en què fingim que coses com un psiquiàtric no existeixen. Existeixen i al Santa Caterina de Salt el servei mèdic és exemplar. Entre tanta mala notícia, corrupció, politiqueria, aquí una que ni sembla notícia per haver-nos acostumat, els gironins, a la seva obvietat. Em sento obligat a explicar-ho.
