La nit del 15 de març de 1978 Aldo Moro, dos cops primer ministre i en aquell moment secretari de la Democràcia Cristiana italiana (DC), aconsegueix tancar l'acord per tal que el Partit Comunista d'Enrico Berlinguer (PCI) doni suport a una moció de confiança al govern monocolor de la DC encapçalat per Giulio Andreotti. L'endemà, a les 9.06 del matí, quan anava en cotxe i amb escorta cap al parlament per votar la moció, Moro va ser segrestat per les Brigades Roges a Via Fani, prop de l'estadi Olímpic de Roma.

El segrest de Moro -un dels moments de màxima tensió dels «anni di piombo» - va posar damunt la taula totes les contradiccions del sistema polític italià, durant 55 dies fins que el 9 de maig el cos de Moro va aparèixer tirotejat dins un Renault 4 vermell aparcat a Via Caetani, un carrer gairebé equidistant de la Via Botteghe oscure, seu del PCI i de la Piazza del Gesú, on tenia la seva seu la DC (i també per cert, la maçoneria italiana, i els jesuïtes...). Casualitat? Missatge encriptat? Curiosament, el lloc on va aparèixer el cos de Moro -i que avui recorda una placa- és també força a prop d'on va tenir lloc un altre famós assassinat polític: el de Juli Cèsar, que va ser mort mentre pujava les escales del teatre de Pompeu, actualment dins la zona arqueològica del Largo di Torre Argentina.

La controvèrsia sobre l'assassinat de Moro, les seves causes i conseqüències encara no s'ha tancat, i menys a Itàlia, un país on el «dietrismo» (l'anàlisi política des d'un punt de vista conspiratiu) és una branca imprescindible per seguir el debat polític. Però és cert que encara segueix havent-hi molts interrogants respecte del cas Moro. Ningú qüestiona que el braç executor varen ser les Brigades Roges; però hi ha moltíssims indicis de la possible implicació de molts altres actors: començant per la CIA -es parla d'unes suposades amenaces de Kissinger a Moro per la seva aproximació al PCI durant una recepció a Washington el 1974-, el KGB -els soviètics no havien paït bé les crítiques del PCI a la invasió de Txecoslovàquia el 1968 i veien amb recança els moviments de Moro i Berlinguer-, els serveis secrets italians, la xarxa clandestina d'extrema dreta GLADIO; la Lògia Maçònica clandestina P-2. Fins i tot hi va treure el nas la banda de la Magliana, un grup de delinqüents comuns amb vocació d'establir a Roma una mena de xarxa mafiosa inspirada en la Màfia siciliana i la Camorra napolitana. En fi, si se'm permet el punt d'humor negre, allò semblava una mena de camarot criminal dels germans Marx on tothom tenia interès a fer desaparèixer Aldo Moro. Són anys d'un context polític ple d'arestes i jocs de miralls ben dibuixat per Morris West a La Salamandra. El periodista Enric Juliana, oracle sempre lúcid per descodificar la complexa política italiana, aporta una peça important del trencaclosques: «Durant la Guerra Freda Itàlia va ser l'únic país democràtic de tot l'arc mediterrani, des de Gibraltar al Bòsfor. L'única democràcia en un mar de dictadures». Sorrentino a Il Divofa un retrat implacable de l'època amb la magistral interpretació d'Andreotti -Belcebú per amics i enemics- per Toni Servilio.

Per què tant d'interès a desempallegar-se de Moro? Ja hem recordat que Aldo Moro havia estat fins a la mateixa nit del 15 de març, hores abans de ser segrestat, implicat en promoure -juntament amb el secretari del PCI Berlinguer- l'anomenat «compromesso storico» amb la idea d'implicar per primer cop des del 1947 al PCI en la governació de l'Estat italià, per tal de treure el país de la situació de crisi social, econòmica i política en què es trobava, aclaparada per l'«estratègia de la tensió» entre el terrorisme d'extrema dreta i el d'extrema esquerra.

La literatura sobre el cas Moro és abundant, però cal llegir L'affaire Moro de Sciascia, escrit el mateix any 1978, per copsar la frustració, el desencís i l'angoixa dels italians incapaços d'entendre i assimilar el drama.

La principal conseqüència de l'assassinat de Moro va ser que la DC -ja amb Andreotti al comandament- es va mantenir al poder, seguint un procés d'erosió electoral que li va fer perdre la majoria absoluta, obrint un període de contorsionisme parlamentari -sovint alimentat des de Via Veneto, 121, seu de l'ambaixada americana a Roma- basat en aliances incomprensibles amb tots els pastorets de l'arc parlamentari (així arribaren «il pentapartito» o els acords amb el PSI de Bettino Craxi) només intel·ligibles des de l'única lògica d'impedir l'accés al poder del PCI. La lògica de Yalta. Piazza delle Cinque Lune, film de Renzo Martinelli inquietant i claustrofòbic amb Donald Sutherland -que per cert es pot trobar a Youtube- analitza el cas Moro en aquesta línia, en clau absolutament «dietrista» i conspirativa.

Però el temut «sorpasso» electoral del PCI a la DCI no va arribar mai (només va produir-se testimonialment -coincidint casualitat? amb la mort de Berlinguer- en unes eleccions europees el 1984) però aquesta situació va provocar la paràlisi de l'Estat italià i l'enfangament generalitzat que va esclatar amb Tangentòpoli, que va posar fi a la I República, provocant la implosió dels partits tradicionals -particularment la DC i el PCI- i obrint la porta al radicalisme i al populisme, amb Berlusconi com a màxim exponent.

El darrer dia 15 d'aquest mes de març, 43 anys exactes després que Moro hagués aconseguit l'acord DC-PCI, la premsa italiana obria amb la notícia que Enrico Letta -un polític d'origen demòcrata-cristià- ha estat anomenat Secretari Nacional del Partito Democratico, l'hereu històric i dipositari de les tradicions de l'antic Partit Comunista Italià. Potser era l'última cosa que s'hagués pogut imaginar Aldo Moro. El 16 de març, coincidint amb l'aniversari del segrest de Moro, Enrico Letta va anar a Via Fani, on Moro va ser segrestat, i, amb emoció continguda, va dir «aquell dia va néixer la meva vocació política». Parlar amb rivals i enemics és difícil. No impossible.