22 de març de 2021
22.03.2021
Diari de Girona

Europa davant la guerra freda EUA-Xina

21.03.2021 | 23:25
Europa davant la guerra freda EUA-Xina

Fa quaranta anys Deng Xiaoping obrí l'economia xinesa al món i al mercat estranger. Des d'aleshores la Xina s'ha convertit en la fàbrica del món i ha fet ombra als EUA. Així i tot, ara com ara, amb la pandèmia més ben gestionada a l'Orient, el model econòmic de les dues potències està en joc. I encara més si constatem el xoc frontal entre totes dues. Només cal adonar-se que, per a Trump, votar el seu contrincant demòcrata Joe Biden (a qui anomenava «Pequín Biden») era votar Xina. Trump va formar part dels «governants-estruç», negacionistes de la pandèmia (amb Boris Johnson, Bolsonaro, Lukaixenco...) i, amb el 5% de la població mundial, va arribar a sumar 1/3 de tots els casos d'infectats per la COVID-19 al món, ell inclòs. Amb acòlits com Rupert Murdoch, va fabricar la faula que el coronavirus no sortí de cap mercat d'animals salvatges de Wuhan sinó d'un laboratori de l'estat xinès, l'Institut Virològic de Wuhan, tot i que cap servei d'intel·ligència dels EUA ho hagués confirmat i l'OMS encara ho estigui investigant. Res d'estrany que perdés les eleccions.

El problema és que tampoc la Xina, sota el gairebé omnipotent i cap del Partit Comunista Xinès Xi Jingpin, no va fer front a l'inici de la pandèmia com calia. Encobrí i amagà la virulència del nou virus i, durant les dues primeres setmanes de gener del 2020, l'opacitat del sistema que castiga qualsevol veu dissident obrí el contagi enllà de les fronteres xineses (amb la inòpia de l'OMS). Després, utilitzant l'autoritarisme del sistema, aplanà la corba i gairebé l'aixafà. Però la pandèmia ja estava escampada. Altrament, com a part de la seva estratègia política, cal recordar que la Xina elaborà el programa internacional de desenvolupament més gran del món, l'ambiciós Belt & Road Initiative (BRI: Iniciativa de la Franja i la Ruta, o Nova Ruta de la Seda), de manera que els crèdits bancaris als mercats emergents sobrepassaren la suma dels préstecs totals del FMI i del Banc Mundial. Però els seus deu principals deutors són els països classificats per l'OCDE com de països amb dificultats: Rússia, Indonèsia, Iran, Pakistan, Nigèria, Veneçuela, Equador, Egipte, Sud-Àfrica i Kazakhstan; per tant, no serà fàcil recuperar el que van deixar a estats amb suspensió de pagaments.

Entremig de les dues potències, Europa (i també el Japó) ha experimentat la pròpia vulnerabilitat, sobretot a causa de la dependència farmacèutica. Avui hi ha qui assegura que la globalització se n'ha anat en orris. La globalització, entenguem-nos, té un historial de llums i ombres. A l'est del planeta (sobretot a Xina i a l'Índia), ha tret centenars de milions de persones de la pobresa més absoluta; a l'oest, a canvi dels productes de consum barats, ha contribuït a una situació en què el capital s'ha quedat amb gairebé tota la riquesa nova mentre molts treballadors s'han hagut de conformar amb feines mal remunerades (o amb l'atur). Contra la globalització ja s'ha proclamat la relocalització. EUA reuneix fons per premiar les empreses que relocalitzin la seva producció i les seves fonts de components. Cal saber que gairebé el 80% dels ingredients actius en els antibiòtics provenen de la Xina. Hi ha qui minimitza aquesta situació amb l'argument que gran part del món se subministra amb productes farmacèutics genèrics (sense patent, més barats), bona part dels quals provenen de l'Índia. Però resulta que l'Índia depèn de Xina per a més de dos terços dels seus ingredients actius. Altrament, Thierry Breton, el comissari de la UE per al mercat intern, ja va anunciar que, si la UE arriba a les metes climàtiques proposades per al 2050, caldrà buscar altres fonts de provisió per a matèries bàsiques. Necessitarem, segons ell, 60 vegades més de liti, 15 vegades més de cobalt i deu vegades més d'elements de terres rares (l'escandi i l'itri del grup 3 de la taula periòdica i els quinze elements de la sèrie dels lantanoides). I el gran proveïdor d'aquests productes (llevat del cas parcial de Xile) és Xina. I, tanmateix, el model xinès que oferia, a canvi de molt treball, prosperitat, seguretat i ordre a les classes mitjanes nodrides pel partit, s'està clivellant i més que ho pot fer a causa de les relocalitzacions. I la situació es pot agreujar si les grans corporacions tecnològiques «despisten» impostos en comptes de col·laborar decisivament en el benestar comú, especialment en el camp de l'educació i formació tecnològica.

Europa, que està al bell mig de l'entrepà de les dues potències, hauria de saber jugar el seu paper, sense la complaença amb què ha admès la falta d'equitat durant la pandèmia (i més que n'hi haurà), un fet capaç de donar forts impulsos a derives nacionalpopulistes reaccionàries. Hem viscut un cert desgovern mundial. A diferència de la crisi de fa més d'una dècada, hi ha hagut poca resposta del G-20 i el G-7 (l'economista Arvind Subramanian dixit).

La sortida d'aquella crisi financera va deure molt a Pequín, que mobilitzà el seu sistema bancari estatal per invertir quantitats enormes en infraestructures i ajudar a rellançar el creixement econòmic global (sobretot a l'Àfrica). Ara, difícilment, amb el deute i els creditors que acumula, podrà estar per la feina. S'han fet els ulls grossos davant dels annexionismes. A Putin se li passà que annexionés terres de Geòrgia, però amb la invasió de Crimea i l'entrada a Ucraïna el 2014 va ser fortament sancionat. Ara, en canvi, Israel ha tingut llum verda per annexionar territoris de Cisjordània, a l'Índia se li deixà prendre el control de Caixmir, per no parlar del territori kurd. Pequín no té cap ganes de seguir respectant l'autonomia d'Hong Kong...

Amb Biden davant dels EUA, Europa haurà de reprendre les relacions amb Xina, un fet que pot tenir molt pes a l'hora de regular l'economia digital, perquè EUA no sap com respondre a Huawei en 5G (i la UE podria posar la seva fiabilitat per davant). Ens estem jugant el domini tecnològic de la propera generació d'internet. La cinquena generació de tecnologia de telefonia mòbil promet velocitats de descàrrega de 20 gigues per segon, una latència (suma de retards temporals) pròpia de la fibra òptica, que cada cel·la pugui suportar un centenar de ?connexions simultànies i que en dispositius IoT una bateria pugui durar una dècada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook