Com no escriure sobre el sobresalt de la setmana? Hi havia darrerament una incògnita sobre què passaria amb el Govern central. Havia de passar alguna cosa, encara que no sabéssim què. Ara ho coneixem, però no sabem si ho sabem tot. Formalment, com vaig sentir dir a Zarzalejos a RNE, aquest Govern ha mort. La idea d'Iglesias de sostenir vuit anys aquest govern per desmuntar la Constitució i canalitzar les reivindicacions catalanes en un altre marc ha desaparegut. Ara queda el de sempre, la gent d'IU, encara amb certa disciplina institucional, que romandrà en el Govern, i tenim a Iglesias, que és el mateix però una altra cosa.
Tot això no estava previst quan va començar el foc a Múrcia? Que hi hauria convocatòria a Madrid, sí estava previst, i que la sortida d'Iglesias seria deixar el Govern, pot ser que també. Que la crisi de Ciutadans fos tan àmplia no ens sorprèn a nosaltres, que ja el vam donar per mort. Que el CIS anava per aquest camí, s'ha vist en el seu últim informe, que anunciava una pujada d'Inés Arrimadas i una baixada de Podem i del PP. Però ja sabem que el CIS expressa desitjos, no realitats. En tot cas, sense Iglesias a dins, la vida del Govern serà més còmoda.
Tots els moviments apunten a la recomposició del mapa polític i fins que no s'estabilitzi no reformarem ni una coma. Va per llarg, però s'endevinen els següents passos. Perquè el que també estava previst d'aquest moviment era que Díaz Ayuso mostraria a Vox la inutilitat de diferenciar-se del PP i, amb això, l'inici d'una divisió del treball ben orquestrada. A Madrid, on es mouen les coses serioses, hegemonia dels populars; en el front de batalla català, els «boixos nois» d'Abascal. Mentrestant, Sánchez es queda amb tot el centre polític acariciant el seu gran somni d'una nova majoria absoluta.
Que tot això és una aspiració sistèmica, gairebé no ofereix dubtes. En aquest context, l'acció d'Iglesias el torna als vells temps de l'èpica, encara que ara es tracti d'una batalla terminal. És d'agrair que vulgui continuar la seva trajectòria en gran, carregant responsablement amb salvar la seva opció a Madrid. Per això recolzo el seu gest de presentar-se, perquè dona la cara. Al final ha de torejar en una plaça molt difícil. Madrid ho és, perquè ningú oblidarà allà una conducta política que en certa manera va ajudar un personatge encara més qüestionat que ell: Puigdemont. Això m'indueix a creure que amb aquest pas, que l'allunyarà de qualsevol lloc governatiu, Iglesias fa dues coses: reintegra Podem a IU i es disposa a lliurar-se en cos i ànima a la seva activitat d'agitador social, la necessitat de la qual ningú nega.
Tot això clarifica el panorama, per descomptat. La resta, demanar unitat, primàries conjuntes, donar la mà, és poc versemblant en la seva trajectòria i sobrava. La seva intenció a fer-ho és confusa, i potser segueixi reflectint la idea que ell provoca a toc de xiulet entusiasmes i que tots haguem d'adherir-nos als seus somnis d'unitat. Això és tan realista com els somnis d'un seductor. Fins i tot les pedres saben que no hi ha possibilitat de reunir Podem amb Més Madrid. Són dos estils diferents de fer política. Mónica García, que té el coratge de qui sap el que porta dia a dia entre mans, no té res a veure amb Iglesias ni amb els votants que ell pugui arrossegar. Durant aquest temps, tant García com molts altres diputats a l'Assemblea madrilenya, com Errejón al Congrés, han desplegat una política informada, constructiva, que té l'aspiració fonamental de connectar l'acció amb les realitats quotidianes, amb el món de la vida i les seves fragilitats, ampliant l'agenda amb problemes inajornables. Es tracta d'una sensibilitat completament diferent a la que Iglesias representa, i un dels aspectes més reconfortants de la recent vida política espanyola ha estat comprovar que la fragmentació del Podem inicial va ser una necessitat històrica, una decisió política fundada i un acte responsable i clarificador.
Assistim a l'arriscada jugada final, de moment, d'un polític aventurer. Per això no estic d'acord en aquest únic punt, i sense que serveixi de precedent, amb el meu admirat Santi Alba. Si Iglesias hagués demanat el vot de la seva gent per a García hauria significat que aquella separació hauria estat gratuïta, personalisme amb independència de qui l'hagués exercit. Si conec en alguna cosa la mentalitat de la gent que vota Iglesias, crec que puc dir que difícilment votaria la portaveu de Més Madrid només perquè ell li ho demanés. Rebre el suport d'Iglesias l'hauria perjudicat. Molts que confien en ella deixarien de fer-ho i ningú dels d'Iglesias la seguiria. La meva falta de caritat hermenèutica no arriba fins a dir que això era el que Iglesias desitjava en oferir-li la ajuda, però quan recordo els comentaris de Monedero al respecte, augmenten els meus dubtes.
Quin efecte tindrà l'estratègia d'Iglesias d'enrolar-se en una campanya antifeixista? En realitat ningú ho sap del cert. Crec que el públic assistirà bastant descregut a aquest últim acte mestís d'agitador social i candidat polític que ha deixat voluntàriament el càrrec de vicepresident de Govern. El que la ciutadania de Madrid sap és que pot haver-hi un govern raonable amb García i Gabilondo. Aquesta és l'evidència dominant i a ella hem d'atendre. Per descomptat, no crec que aquests dos candidats caiguin en la temptació de seguir l'argument d'Iglesias. Madrid mereix un altre govern perquè Díaz Ayuso és una incompetent, per molt que cobreixi la seva incompetència amb formes ridícules parafeixistes. Això és una aparença. Encara sabem distingir entre petits diables i monstres diabòlics que requereixen grandesa negativa, perversa.
No magnifiquem Ayuso. Ni Monasterio. Són representants de l'elit central, posen l'Estat al seu servei privat, però no tenen res a veure amb la maldat deslligada del feixisme. Madrid no està davant la disjuntiva de democràcia o feixisme, ni entre comunisme o llibertat. Està davant la disjuntiva entre governants d'opereta que ajuden els seus poderosos amics i governants seriosos que atendran els enormes desequilibris d'una societat trencada. Que Iglesias i Ayuso-Monasterio pretenguin mostrar que som al febrer del 1936 pot ser motiu de satisfacció en altres llocs, però no serveix per a res a la ciutadania madrilenya ni a un Govern de García i Gabilondo.
