De moltes ansietats en neixen molts dimonis. Sí, quantes persones són la matança de la raó i el caprici dels fantasmes. Només sé que allò que no es pensa acaba sent una màquina de fabricar bogeries. Hi ha característiques que denoten la destrucció total, les mateixes que modifiquen la vida i la converteixen en esquelet. Porto temps analitzant la paraula desordre. I al final, crec, que tot allò que en essència no transforma la voluntat en virtut, és un desordre. Em crida poderosament l'atenció veure que la nostra societat és la forma secreta per la qual discorren molts sonats, i el pitjor, sense diagnosticar.

Des de fa un temps col·laboro amb un programa de ràdio; cada setmana tinc l'ocasió de poder comentar amb naturalitat l'actualitat i donar la meva opinió. Fa uns dies (els dono la meva paraula) vaig descobrir com de malament estan molts caps. A la tertúlia vam parlar d'Isabel Díaz Ayuso; sempre, absolutament sempre, procuro dir el que penso, i així ho vaig fer... És que l'opinió depèn d'i??deo?logies? Allunyada de tot compromís polític, i sense l'ansiós malestar dels «polititzats» vaig dir d'Isabel que «era una contra tots», que «m'agradava veure que ser dona no és un element constitutiu de debilitat» i alguna cosa més.

L'endemà, en entrar a Twitter, vaig veure que tenia un munt de missatges privats i amb tranquil·litat em vaig posar a llegir-los. Quina seria la meva sorpresa! Tots eren la rúbrica de la bogeria i la ?pertorbació! El soroll i l'agitació és la resta de les persones que no pensen; sí, el mo?nòleg dels que no tenen res a dir i es ?«ma?nifesten» tocant els collons a uns i altres.

El millor homenatge que puc rendir-li al pensament és veure les persones humanament. Per veure-les amb sigles polítiques, ideologies i prejudicis, ja n'hi ha molts.