Els geriàtrics no deixaran un vas de cicuta a les tauletes de nit. Ni les llars on visquin avis de salut precària marcaran la porta amb una creu perquè durant la nit els visiti l'àngel exterminador. Ni cap hospital comptarà amb un doctor Mengele que a la capçalera d'un pacient després de donar un cop d'ull a la gràfica de les constants vitals assenyali el terra amb la punta del dit gros.

La llei de l'eutanàsia o del suïcidi assistit és diàfana per una comprensió lectora de nivell bàsic. Parla de malaltia incurable, de patiment insofrible, de plena consciència sobre el pas a fer, de voluntat a no convertir la vida en un viacrucis. Un viacrucis que s'ha convertit en l'alfa i l'omega d'un cisma que no existia abans que els governs reconeguessin el beneficis d'una teocràcia.

La retòrica empostissada del Partit Popular i de Vox, que insisteixen que la nova llei significarà un atemptat contra la dignitat humana, contra el món sanitari que si un desideràtum el guia és la salvació del màxim nombre de vides, amb prou feines dissimula un discurs en clau interna per complaure els seus amables votants.

Resulta inconcebible negar a un malalt una mort silenciosa, que apagui les llums de l'escenari com una posta de sol, que posi fi a una vida que de vida només en té el record d'uns dies extraviats en el laberint de la memòria. Qui consideri el sofriment com a millor música per a la cerimònia de graduació de la vida trobarà sempre el camí aplanat.

La llei de l'eutanàsia no significarà un sisme en la nostra demografia. Els malalts que hi buscaran empara no faran cua i els qui finalment siguin atesos seran notícia en els mitjans de comunicació per la seva singularitat. Siguin pocs o molts, l'important és que la gent sàpiga que podran comptar-hi en cas que un dia la vida se'ls giri d'esquenes i no estigui disposada a anar-se'n amb mal sabor de boca.

Hi ha consens en què la vida té sentit. Que el naixement i la mort de cada un dels bípedes ben calçats que han trepitjat i trepitjaran la capa de la terra estava escrit amb pols còsmica en la nit dels temps. Em temo que aquest relat és una mica fantasiós. Com sol passar, la realitat és més prosaica. Solem ser fruit d'una nit esbojarrada, d'un condó mal posat, d'un error de càlcul. La nostra mort estúpida per culpa d'una relliscada a la banyera o que hàgim estat contagiats per la covid per no haver-nos posat a temps la vacuna d'AstraZeneca. Quin sentit pot tenir una vida viscuda com un drama, contemplada com una comèdia i recordada com un sainet! Tolstoi es preguntava quina importància tenia tot plegat si al final ens havíem de morir. Si la vida era com una broma per què tenir tant respecte a la pròpia mort? L'autor rus no tenia la fe dels qui creuen que la vida és escriure un esborrany amb la creença que un altre dia la passaran en net.

Amb la llei de l'eutanàsia s'ha aprovat una assignatura pendent. Des dels dies que el suïcidi estava prohibit, que es castigava el suïcidi assistit, es pot dir que hem progressat.

El progrés és avançar contra corrent d'una naturalesa impertorbable i contra l'obscurantisme de tota mena de fanatismes i atavismes. Tant de bo que arribats en l'etapa crepuscular de l'existència tinguéssim el valor de dir: he viscut bé, ja n'hi ha ben bé prou. Però som egoistes. Ens arrapem a la vida perquè la funerària ens ha dit que no fan fèretres XXL per posar totes les encaixades, tots els copets a l'espatlla, el sopar de jubilació amb els corresponents no t'oblidarem mai, el somriure del director del banc, les paraules acaramel·lades de la «querida», etcètera.