Aquesta setmana serà decisiva per tal de formalitzar el nou Govern de Catalunya. Abans de divendres s'ha de celebrar el debat d'investidura, que és la data límit que marca la llei. Es per això que Pere Aragonès té pressa.
De moment ja ha aconseguit un acord amb la CUP. Aquesta pot ser una fórmula per pressionar JxCat. Allò més normal seria que les dues formacions que fins ara han compartit govern ja s'haguessin posat d'acord. Però el pacte de moment no arriba, atès que els de Junts encara no ho tenen clar. De ben segur que desitjarien unes noves eleccions, però provocar-les els podria castigar i de valent. Seria una aposta massa arriscada. D'altra banda, la colla de càrrecs que gaudeixen d'un sou públic pressionen també perquè se superi l'actual situació d'atzucac.
El govern compartit entre ERC i JxCat només servirà per salvar els mobles. És evident que no es poden veure ni en pintura, però a ERC com sempre en els moments clau li tremolen les cames. El mateix Torra, quan va anunciar unes eleccions fallides, esgrimí la impossibilitat de continuar amb un govern compartit amb els republicans.
Ara Laura Borràs ja ha començat a fer la guitza. Vol ser un contrapoder d'Aragonès i li farà des del Parlament la vida impossible. El seu primer discurs ja indicà cap a on vol anar. No vol ser una presidenta d'una cambra plural, sinó només de la seva colla de hooligans. Ni tan sols va tenir unes paraules per al seu antecessor, Roger Torrent.
JxCat tibarà la corda tant com pugui. Demanen protagonisme per al Consell de la República, una mena d'assemblea a l'estil bolivarià que no té cap sentit en un estat de dret i democràtic. No es conformen només amb això, sinó que volen que sigui un òrgan vinculat a la Generalitat. I a la vegada reclamen protagonisme per en Carles Puigdemont, sense reconèixer que ja forma part de la història recent d'aquest país.
L'objectiu primer de Borràs és lesionar tant com pugui els interessos d'ERC. Només cal revisar l'hemeroteca per rellegir els disbarats que digué en campanya dels republicans i de la possibilitat d'un pacte tripartit d'esquerres. L'han aparcada a la presidència del Parlament. Però aquesta serà una plataforma d'enfrontament continu amb el Govern central i les forces parlamentàries no independentistes.
No ha volgut encetar converses amb els líders polítics per tal d'avançar en el calendari i poder celebrar amb garanties el ple d'investidura. Això és evident que no comença bé i difícilment la legislatura serà de quatre anys.
Els ciutadans ja estan acostumats a viure en una muntanya russa a l'estil català. Però allò més lamentable és que tot plegat fa la pinta d'una nova etapa fallida. Sense un govern cohesionat i sense un mínim respecte mutu, el camí de Pere Aragonès serà ple de paranys protagonitzats pels seus mateixos socis de govern. I així no es pot anar enlloc.
ERC tenia la possibilitat de formalitzar un govern amb el PSC i els comuns. Hi ha renunciat per por. L'ombra de l'ANC i Òmnium és allargada. Hagués protagonitzat un canvi que hauria facilitat l'inici d'una nova etapa. Però no serà així. Prefereix continuar amb la inestabilitat permanent i sense abordar els problemes reals del país. Això sí, haurà de demostrar contínuament que els consellers republicans són tan independentistes com els seguidors de Puigdemont. Mentrestant, Catalunya continuarà perdent pistonada a Espanya i a Europa. La cançó de l'enfadós, tot cercant enemics externs, serà el pa de cada dia.
