24 de març de 2021
24.03.2021
Diari de Girona

Com ens ha canviat la vida (i 3)

23.03.2021 | 22:53
Com ens ha canviat la vida (i 3)

Encara vivim en aquest llarg any angoixant i lent de letargia, que de moment continua actiu com un volcà latent, que amenaça sempre d'entrar en erupció; no sembla que el virus tingui ganes de retirar-se de la nostra vida. Durant aquest feixuc període tots hem procurat endurar-lo en la mesura de les possibilitats personals, uns ho hem suportat més resignadament, altres, especialment els joves, amb més dificultat atès que quedar-se aïllats dels mars esvalotats del carrer ha sigut un ver suplici.

Pels joves enllepolits per la vida exterior i creuant una adolescència bullent, assumir tanta càrrega de deure social els ha estat difícil i alguns s'entremaliejaren i transgrediren les ordres amb trobades clandestines i festes privades, suposo que moltes més que les enxarpades per la policia o els Mossos d'Esquadra. He consultat a amics i companyes què haurien fet si de joves se'ls hagués obligat a viure segrestats dins les quatre parets de la llar, més confortable que les d'abans; molts han respost que segons el grau de desesperació o la necessitat no ajornable d'abraçar la persona estimada probablement haurien fet el boig.

Algú ha definit aquesta hibernació exigida com l'any del «desert urbà», perquè és en la ciutat on més es percep aquest despoblament silenciós, el gran buit humà, el trencament amb el nostre abans, en els nuclis petits no es nota amb tanta severitat el rigor de la pandèmia, un servidor que viu al camp he continuat veient les mateixes persones: pagesos cavant els horts, podant les oliveres, estesant el sotabosc i quan ens trobàvem ens paràvem a fer-la petar; sí que la família dels amos de la casa, en Narcís i l'Anna, durant aquests mesos no s'han presentat i els hem enyorat perquè els seus nets posaven amb les seves veus flors, somriures i rialles sonores a l'ambient; tanmateix, res ha canviat de forma dràstica com ha succeït a la ciutat o a les grans poblacions.

Tots estem d'acord que la COVID-19 ha dividit la vida en un abans i un després i els joves, un cop adults, recordaran com una data indeleble de la seva biografia, un any terrible del calendari vital, el temps més convuls i arriscat de la seva existència, puix vull creure que no en suportaran un altre de més fatídic.

Quan exercito la memòria es destaquen pocs anys fonamentals en el transcurs de la meva vida. No he viscut sortosament cap guerra, i així com els pares evocaven molt el 1939, jo no he patit aquestes reminiscències tan doloroses. L'any del 1956 sí que fou un any inoblidable, el gran fred siberià congelà tot el país, que quedà com un bacallà salat, amb unes temperatures polars, el Turó de l'Home va arribar a 19º sota zero; Vic, a 17º negatius; Girona, Barcelona i Sabadell, menys 10º; Banyoles, 14º sota zero. Va quedar durant uns dies el país paralitzat, la pandèmia ha parat el món de moment un any en el sentit que no s'ha restablert mai la normalitat anterior.

1975, l'any inoblidable que va morir el dictador Franco i representà un abans i un després a la nostra vida. També sobresurt algun altre any significatiu de valor personal, però sense cap incidència social, quan va morir la mare, el dia que em vaig casar amb la Montserrat, etc.

La setmana passada amics i amigues es van saludar amb el crit «estic viu», després d'un any de viure perillosament. Tots hem entès el missatge, el fet de no haver mort no sols és atribuïble al factor sort, sinó que es van prendre curoses mesures assenyades per no contraure la pandèmia. No hauria imaginat mai que les persones exclamessin el crit triomfal «estic viu!», que evoca als soldats després d'una guerra. Una bona amiga, la Laura, s'ha sumat a l'alegria general per la notícia victorejada a bombo i plateret. No obstant això, ha comunicat que estava molt dolguda i trista perquè el virus se li havia endut el seu home i des que ell falta res té gaire sentit. Molts han sigut els que s'han disculpat i s'han prestat a assistir-la. Molt comprensiva ha expressat que entenia la nostra eufòria i agraïa les mostres d'escalf.

Durant la clausura de vida monàstica, de recolliment interior, la Montserrat ha llegit més de 60 llibres, sobretot novel·les dels escriptors nòrdics, en especial La meva lluita, de Karl Ove Knausgard, i molts llibres de la brasilera Clarice Lispector. També s'ha enfrascat amb assaigs de geometria i de cultura com El infinito en un junco, d'Irene Vallejo. He llegit molt menys perquè em costa ficar-me dins les novel·les; tanmateix, he gaudit de la lectura de Dinou vint, de l'Helena Carreras, guanyadora del Premi Casero.

Què ha passat a la història de la humanitat? Què ens ha passat que ha sacsejat les nostres vides? Un fracàs de la ciència?

Hem pujat a Mart amb èxit, seguim explorant el macrocosmos i el que tenim a prop, el microcosmos, no es veu. Ambicionar entendre el cosmos encara és més emocionant que una vacuna contra un virus, negoci de les empreses farmacèutiques.

La setmana passada vaig anotar que en aquesta foscor ha esclatat una història d'amor entre el meu amic Jaume i la Blau, que fa més de quaranta-cinc anys que no es veuen, però conserven un record romàntic d'un festeig adolescent. La relació prospera. S'han enviat fotografies perquè després de tants anys no es coneixerien. Una cara molt bonica i simpàtica en un cos ben conservat. No és el cas d'en Jaume, molt gruixut, malgrat que manté l'aspecte agraciat d'home bonhomiós, per això ella només ha vist les imatges del semblant. Dissabte dinaran junts en un bon restaurant. si ressuscita la complicitat es plantejaran passar junts el cap de setmana. No ens han volgut dir on aniran perquè tem que ens presentem a dinar a la taula del costat.

Ànims i que tinguem sort.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit