En una mateixa setmana, la passada, es van produir dos esdeveniments relacionats amb superherois que van esvalotar la comunitat de fans. Un, l'estrena a HBO del conegut com a Snyder's Cut de Justice League, és a dir, el muntatge del director d'una pel·lícula que en el seu dia es va estrenar en una versió molt retallada, mal explicada i llastimosament matussera. L'endemà mateix, Disney Plus ensenyava el primer episodi de Falcon y el Soldado de Invierno, sèrie que reprèn la saga dedicada al Capità Amèrica i que, en conseqüència, continua expandint l'univers de Marvel. Durant aquests dies, la comunitat de seguidors s'ha bolcat a parlar d'ambdós productes, cadascun des de les seves filies i fòbies, fins al punt que la seva vehemència sovint revela més del compte de la trama quan no han passat ni 24 hores de l'estrena.

Però aquest article no pretén posar dits a la nafra, al contrari, sinó que vol ser una reivindicació, potser ingènua però sentida, del fet que tant la pel·lícula com la sèrie siguin tema de conversa. I la millor manera és posant-hi una mica de context. Alguns dels que vam créixer als 80, aquella dècada que va tenir més clarobscurs del que es vol recordar, no ho vam tenir fàcil per socialitzar la nostra afició als còmics de superherois. No eren, en aquell moment, la icona que són ara, sinó una expressió de singularitat que, convé dir-ho, acostumava a topar amb les burles i la incomprensió alienes, especialment si vivies en un lloc petit i propens a les etiquetes. De fet, per més que ara es vulgui evocar aquells temps com una explosió de colors i bicicletes, si no practicaves cap esport a la via pública eres pràcticament un empestat, i més si preferies invertir el temps entre vinyetes. Però per a molta gent la immersió en les crisis d'identitat de persones amb superpoders eren la viva imatge de les pròpies, fins al punt que aquests personatges, a més de salvar les vides dels seus paisans de ficció, també salvaven una mica les nostres. Hi trobàvem un refugi, també emocional, que ens permetia guarir-nos de ferides que a vegades no aconseguíem entendre.

Per aquest motiu ara no podem evitar emocionar-nos amb la constatació que els superherois s'han tornat un fenomen global que agrada a nenes i nens de totes les edats i que ha expandit la il·lusió, allò que abans vivíem en soledat, fins a extrems que ens semblaven inimaginables. La qualitat del producte acaba sent el menys important: el miracle és la seva sola existència.