Són temps complicats. L'any que portem de pandèmia i la incertesa sobre el temps que encara ens acompanyarà està generant un desconcert desconegut en la majoria de la població. Les incerteses econòmiques, l'impacte social de la crisi generada per la COVID, els canvis que vindran provocats per la transformació digital o, fins i tot, els canvis demogràfics, són reptes que s'hauran d'afrontar sense tenir gaires certeses.

Però si parlem d'impacte, en aquesta crisi qui s'emporta la pitjor part són les ciutats. Els pobles i els petits nuclis tindran molt menys impacte per la pandèmia -llevat dels que pateixin l'especulació eòlica i vegin com s'industrialitza el seu entorn rural i natural- i alguns fins i tot se'n veuran beneficiats amb l'arribada de nous veïns i nous professionals.

En canvi, és en les ciutats on les transformacions seran més evidents i on els canvis impactaran de manera més contundent. Ho estem veient als centres de les ciutats. El model de comerç està patint el que no està escrit per les limitacions a la mobilitat i pel comerç online. A les ciutats turístiques, aquest impacte encara és més gran.

L'impacte també es traduirà en canvis en l'oferta immobiliària. No només per la mobilitat d'una part de la població a zones on l'oferta residencial és més alta, sinó també pels canvis en l'oferta d'oficines. Amb l'expansió del teletreball no només no es necessitaran tantes oficines, sinó que algunes podran desplaçar-se a locals comercials on fins ara no podien competir amb els comerços. Veurem moltes notaries, advocats i asseguradores a zones prèmium de les ciutats. També una part dels apartaments turístics es reconvertiran en pisos de lloguer habitual i això pot tenir impacte en els centres de les ciutats turístiques.

També hi haurà canvis en la força atractiva de les ciutats. Veurem canvis en promoció econòmica. Ja no tot seran fires i esdeveniments i anirem més a reforçar els fluxos més estructurals i menys els fluxes puntuals. Les ciutats ja no voldran atraure visitants, sinó que sobretot voldran atraure usuaris. Es reforçarà el paper de les ciutats com a generadors de serveis -educatius, de salut, econòmics, legals, esportius, culturals, etc.- per una àmplia àrea geogràfica i tindrà molt menys valor atraure visitants en uns dies concrets. Les ciutats reforçaran la seva capitalitat en els propers anys. I això anirà més enllà dels ciutadans empadronats. Serà més important la gent vinculada que tindrà una ciutat, és a dir, la gent que l'usa habitualment, que no pas els ciutadans que hi visquin.

Això té unes conseqüències molt importants en la mobilitat. I aquí les ciutats, a dia d'avui, s'equivoquen perquè continuen pensant només en els que hi viuen quan planifiquen la mobilitat interna. Cal avançar-se i pensar en com s'usaran les ciutats i com s'hi podrà arribar. El tren és la gran resposta però hi ha ciutats que no en tenen o on l'oferta no és prou bona. Caldrà teixir aparcaments dissuasius a les entrades i reforçar el transport públic a més d'evitar expulsar-ne el cotxe per què si.

I finalment, també hi haurà canvis significatius pel que fa als llocs de treball i a la manera com la ubicació de les empreses ha marcat l'agrupació demogràfica. Des del segle XIX, les concentracions humanes s'han produït allà on hi havia els llocs de treball. En primer lloc industrials i posteriorment de serveis. D'aquí que la gent anés a viure a les ciutats sobretot per motius laborals. I aquells que no s'ho podien permetre vivien el més proper possible al lloc de treball -àrea metropolitana o àrea urbana. Per primer cop des de llavors, l'ubicació propera no és un element imprescindible des del punt de vista laboral. No en totes les feines, però en les més creatives. Amb la tecnologia, ja no cal viure on es treballa o a prop. Es pot viure on es vulgui i continuar treballant. El confinament i la pandèmia han accelerat aquest canvi i avui el paradigma ha canviat.

Les ciutats ja no cal que treballin tant per atraure empreses que donin llocs de treball com crear les condicions de vida per tal que els treballadors que poden viure on vulguin, vulguin viure a la ciutat. No cal atraure tant les empreses com els treballadors. I molts seran freelance. Això és un canvi històric que pot modificar moltes coses en la manera com entenem les ciutats.

La qualitat de vida, juntament amb la connectivitat -digital i real- i l'entorn, l'oci, etc. passen a ser claus a l'hora d'atraure aquest talent. Les ciutats que hi treballin, les que ho tinguin clar, tindran les bases més sòlides per quan cristal·litzi aquest canvi.

Cal també veure aquest impacte en les ciutats com una oportunitat per repensar-les que és també repensar el país. En moltes coses no hem fet els deures en els darrers anys; en aquesta, tocaria posar-s'hi.