25 de març de 2021
25.03.2021
Diari de Girona

Madrid

24.03.2021 | 23:42
Madrid

Madrid és avui la més bella història d'amor d'Europa. Jo soc barceloní i només Barcelona m'interpel·la com a unitat identitària. Però Madrid és un escàndol de ciutat i l'esforç de la llibertat resplendeix en tots els seus racons. A les terrasses, als comerços, en els passos dels madrilenys atrafegats s'hi pressent l'afany de l'home lliure, el negoci emergent, la riquesa que du a la prosperitat i a la felicitat. Madrid és una noia jove que et somriu i et diu vine. Les millors coses que et poden passar en aquesta trista, malalta primavera, t'han de passar a Madrid, que no ha perdut el tremp ni la llum i té un alcalde i una presidenta que saben fer la feina i com concretar l'esperança.

Ningú no estima en canvi Barcelona. Colau és un càncer i els independentistes són un hort i odien la metròpoli, la modernitat, i són pobres com les rates perquè en tot s'han equivocat i no entenen la realitat. Madrid, que no té ni la meitat de les boníssimes condicions geogràfiques i naturals de Barcelona, ha optimitzat cadascun dels seus recursos, amb tenacitat, estimant-se la llibertat i la vida, i és així que és la més emergent de les ciutats europees. Amb tot obert, i si fa no fa, la mateixa incidència pandèmica. Amb les mateixes dificultats però amb molta més generositat. Madrid ha triat guanyar en la mateixa mesura que Barcelona ha triat perdre. Madrid s'afirma en el seu caràcter, en la seva personalitat, en el seu geni, tal com Barcelona ha triat escarnir-se amb els seus pedants, els seus fracassats i el seu provincianisme que entronca amb la grisor prèvia a l'alcalde Maragall. Quan encara vivíem d'esquena al mar. Quan encara no havíem fet els Jocs. Quan encara no havia començat el nostre idil·li amb el món.

Catalunya cau quan Barcelona capitula. Catalunya no existeix si no és el backgarden de Barcelona. Només a les ciutats passen les coses. Madrid s'exalta en la seva primavera encantadora, en una administració que confia en els seus ciutadans i els ciutadans corresponen extremant la responsabilitat individual, i les ganes de treballar que mouen el món. A Madrid s'hi treballa de valent, l'alcalde i la presidenta han permès ampliar les terrasses, la policia no et ve a molestar, i tothom sap què fa i què vol. Barcelona està ensopida de paràsits, col·lapsada de teòrics de comarca, avorrida de salvadors de paper d'estrassa i veient com es desfan els prestigis passats i tot cau en el desprestigi i el fàstic. Passejar per Madrid és connectar-se amb la vida. Passejar per Barcelona és un exercici de nostàlgia. Feia dies que no tenia una sensació tan intensa, i tan fonda, com vagant pels carrers de Madrid i pensant: m'agradaria ser d'aquí, m'agradaria ser tu. On diuen que la gent. I tot d'una agafes l'AVE, llegeixes els diaris i diariets de casa, i és demencial l'espectacle. Jo no sé com no ens n'adonem. Jo no sé com encara ens atrevim a donar lliçons. Jo no sé com Colau és alcaldessa de Barcelona. Jo no sé com s'atreveixen a sortir de casa els extraviats que la votaren. Jo no sé com es pot viure en l'error tan sistemàtic. Aquest deliri carlí, boví, espasmòdic. Aquesta brutor de la permanent enredada. Aquesta sentor de tieta morta que fa temps que es descompon a casa perquè els nebots massa garrepes no volen fer-se càrrec del funeral. Tot put a mort i l'arrogància juga al penjat amb les noves generacions i guanya.

Catalunya ha destruït Barcelona. Un exèrcit de vaques boges ha envestit la capital, ha malmès els parcs i ha bloquejat el trànsit i ha destruït l'asfalt. L'establia desbocada disfressada de profunditat nacional ha pres Barcelona i l'ha empastifada de fems i coces. És amarg el lament. La desolació és infinita. Laporta és l'únic líder, l'única esperança. Ell interpreta millor que ningú el traç lluminós de ser més que un club i menys que una nació. Algú dirà que és un trist consol i jo li responc que Catalunya parlant de política, només no fa el ridícul quan parla de futbol. En tota la resta, Barcelona agonitza, assassinada per Catalunya.

La idea central d'aquests anys, la idea que resumeix el que ha passat, és la repressió a què els independentistes han sotmès Catalunya, i molt especialment Barcelona. Aquesta crueltat. Aquest linxament. Aquesta piconadora contra qualsevol indici de llum o de talent. Aquesta bancarrota. Aquesta foscor ruralitzant. Només avançarem quan els líders polítics, periodístics i intel·lectuals de l'independentisme coneguin el seu Nuremberg i siguin posats davant de l'evidència del mal que ens han fet i de la misèria que han causat. Són uns mentiders, són uns farsants. Són uns tarats fent pagar al seu país el seu grotesc problema personal.

Només cal passejar per Madrid, a l'hora de l'aperitiu, la de dinar o la de sopar. Només cal veure les terrasses, els grans restaurants. El gran goig de viure, els negocis que s'hi fan. Ens crèiem superiors i hem estat el més extens repertori de l'acomplexament i la inferioritat. Madrid s'obre com una noia que t'estima i vol estimar-te. A Barcelona, la meva Barcelona, que soc jo i soc seu tal com ella és meva, l'han lligat a una roda com Nicole Kidman a Dogville i només podrem fer net de bestiotes tal com acaba la pel·lícula.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit