26 de març de 2021
26.03.2021
Diari de Girona

Quan se'ls obre la gàbia

25.03.2021 | 22:57
Quan se'ls obre la gàbia

La manera més tangible i visual de comprovar a l'acte i sense equívocs l'al·lèrgia extrema al pensament i la consegüent oxidació neuronal dels catalans per falta de pràctica i excés d'obediència a les consignes dels seus gurus, també illetrats, és veient com escriuen, i sobretot en l'anonimat, a les xarxes socials en què se'ls permet escriure, és a dir, on se'ls dona l'oportunitat de pensar i concretar el pensament en paraules, vet aquí la ironia i el sublim control social modern, basat en la perfecta aparença de llibertat d'expressió i opinió.

No hi pot haver llibertat d'opinió quan l'opinió donada amb llibertat està condicionada pel bombardeig de la propaganda, la negació prèvia del pensament. Per això no és veritat que la gent voti lliurement. El xai és lliure de pasturar, però sempre dins la cleda que li marca el pastor. L'acte físic de poder votar esdevé la cortina de fum perfecta per als zombis a qui se'ls indueix amb la propaganda als mitjans a votar per determinats partits, convertint la forma del vot en un acte lliure, però el seu contingut, el vot que compta, condicionat. Per al poble no existeixen altres partits que els que se'ls donen a conèixer. La resta es poden presentar a les eleccions, però no fan més que alimentar la farsa col·laborant a donar-li pàtina de democràcia, en unes eleccions on només els de sempre tindran opcions reals de guanyar.

Les xarxes socials, i Twitter en especial, em semblen una meravella per delectar-se en la imbecil·litat nostrada, que és la que m'interessa destacar aquí pel seu caràcter específic, únic al món. El twitter permet l'anonimat i alhora exigeix una certa síntesi en l'exposició dels comentaris. Això suposa la manera perfecta de radiografiar els individus. Per una banda, poden dir les bestieses que els plagui gràcies a l'anonimat; per una altra, la immediatesa del mitjà permet a l'individu reaccionar espontàniament, mostrant-se tal com és realment; i per acabar-ho d'adobar l'escriptura revela, a través de la qualitat del domini de la llengua, la qualitat del pensament de la gent. Ideal. Em poso les botes llegint els comentaris a Twitter, un autèntic festival de la imbecil·litat humana. A dojo i sense preservatiu.

Naturalment, hi ha persones que escriuen amb impecable correcció, sense faltes d'ortografia, sintaxi correcta i aplicant els mots precisos en el que volen dir, però que tanmateix no escapen a la mateixa imbecil·litat d'aquells a qui llegeixo i directament he de fer esforços per entendre què coi volen dir. La persona que escriu amb correcció però que expressa una imbecil·litat em crida molt més l'atenció que qui escriu de manera putrefacta i no se l'entén, i que per tant és fàcil comprendre per què pensa de la manera imbècil que intueixes que pensa, perquè és impossible concebre que pugui pensar d'una altra manera veient com reflecteix amb transparència en frases inintel·ligibles el seu garbuix mental.

Els comentaristes nostrats lingüísticament impecables dels mitjans acostumen a ser tan grisos com els altres analfabets funcionals, però amb la diferència que els ha agafat per llegir i, amb el mimetisme de la lectura han arribat a reproduir el que han llegit, naturalment sense haver entès res per incapacitat o per cul llogat, creant una escriptura que només pot fer que transmetre el seu caos mental, sovint reflectit en la buidor absoluta expressada amb paraules boniques, ben exposades, tan ben exposades que formen part de frases suades, tan perfectes com carregades de no-res. I no pot ser altrament. Aquests autors tenen el cervell igual de trinxat que els que destrossen la llengua quan escriuen, però aparentment saben el que diuen perquè la forma de la seva escriptura és impecable i fan la sensació de saber el que es pesquen i la gent els aplaudeix, i fins i tot els diuen que escriuen meravellosament i tot, i signen llibres per Sant Jordi a les tietes i tal.

Però escriure bé no significa escriure paraules boniques i lligar bé lingüísticament una frase rere l'altra i amb agradable cadència rítmica. Escriure bé significa dir coses d'interès, amb simplicitat, estil i sentit, un sentit que procedeix de la necessitat, de tenir alguna cosa a dir, i que per tant més enllà del sentit ajudin el lector, facin avançar ni que sigui un mil·límetre la nostra espècie fracassada. Escriure bé significa fer un servei honest al lector. Naturalment, si no hi ha la recepció adequada, si no hi ha bon lector és com si l'autor no hagués escrit més enllà de fer-se teràpia. Això significa que al llarg de la història els autors, i em refereixo a periodistes, narradors de ficció, poetes, assagistes i filòsofs només han arribat a una ínfima part dels lectors que els han llegit.

Un tweet inintel·ligible equival a un cervell trinxat. Un tweet perfectament escrit però de contingut imbècil equival per exemple a un dels nostres intel·lectuals orgànics que escriuen als diaris, i que de tan orgànics bio tenen el cervell podrit. L'intel·lectual orgànic català és el perfecte exemple d'antiintel·lectual, un infal·lible trinxa-cervells de catalans, perquè per començar ell mateix té el cervell trinxat. No li cal esforçar-se en la tasca de trinxar cervells; cap profunditat en les seves anàlisis; insistència en un argument d'aparença impecable, però basat en l'oblit, o de fet en la ceguesa per incapacitat real d'abordar aspectes de l'argumentació que no té en compte i que desmuntarien la seva tesi.

Finalment, trobaríem els més habituals, aquells que no mostren cap miopia ideològica, però amb cervell gris com una nit de tardor irlandesa, una prosa igual de pèssima que els orgànics, igual de superficial i putrefacta, però innòcua, una prosa com un trist cagarro surant plàcidament cap al no-res enmig de l'oceà. Són els més habituals.

I així, exactament així va discorrent el no-pensament del país, fent-se passar per intel·lectualitat, però sent l'expressió de la més absoluta iniquitat, i finalment degradació, fins a la mort. Aquí, tot és mentida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook