Hi ha escenaris tan enigmàtics que al seu costat no es reconeix res. Al costat de la profunditat dels sentiments es reconeixen els dubtes; els mateixos que en ocasions es converteixen en estupor i necessiten participar en la pel·lícula. Crec que el secret és la forma més completa de compromís. Sí, apassionar-se en silenci, i ocultar l'amor és substituir la presència per existència.
La nostra societat no s'ajusta a l'amor. El que hauria de ser una meravellosa alegria, a dia d'avui, s'ha convertit en prejudici. Ja no fem servir la paraula «xicots» i hem transformat per complet el sentit natural de les coses que flueixen. Tinc la sensació (somric) que el que fins fa poc era «normal» ara mateix es passeja pel res. Ara tothom que s'aparella és definit d'una altra manera. Uns es reconeixen en el terme «follamic», altres són la reserva del «poliamor», i els més imaginatius no passen de «caris» i «xurris». Dames i cavallers, amb tanta xorrada, aquí no renaixerà res. El nostre món s'ha convertit en un absurd lloc. És impossible (opinió subjectiva) pretendre arribar a l'humà amb tanta estupidesa enmig... És el moment de recuperar el temperament dels clàssics i impulsar els seus ensenyaments. I, per descomptat, reprendre el seu llegat, impulsant la poesia i totes les paraules que parlen d'amor.
Va dir santa Teresa de Jesús: «Aquesta força té l'amor si és perfecte, que oblidem el nostre content per acontentar a qui estimem».
