27 de març de 2021
27.03.2021
Diari de Girona

La paranoia d'en Puigdemont

27.03.2021 | 00:46
La paranoia d'en Puigdemont

Ha començat el ple del Parlament de Catalunya destinat a elegir un nou president de la Generalitat quan lliuro aquest article a la direcció del Diari de Girona. No disposo de la votació final, per tant, però els mitjans de comunicació ens han avançant unànimement que la votació no produirà la prescrita majoria absoluta per poder investir el candidat Pere Aragonès en primera volta. Tot diu que, com a màxim, podrà obtenir 42 vots (ERC + CUP), la xifra més baixa registrada en un conclau parlamentari d'aquesta mena des de les primeres eleccions autonòmiques, l'any 1980. Així obrim defectuosament la legislatura marcada per l'abstenció més alta produïda en tots els comicis catalans. Per tant, no es pot començar pitjor la tercera entrega de la tragicomèdia del «procés»; és a dir, la tercera etapa cap a enlloc. ERC ha volgut formar un Govern independentista en comptes d'un d'esquerres i així li va.

És el que té la democràcia: la ciutadania té el dret a elegir però també el dret a equivocar-se. La democràcia es basa en el sentit de la responsabilitat individual i col·lectiva exercida en tot moment, inclòs quan es tracta de triar bé la papereta de votació. I si cadascú és molt capaç de treure les seves personals conclusions sobre el resultat electoral, la meva és coincident amb l'opinió expressada per l'escriptor Arturo San Agustín: «A Catalunya, la valentia, que moltes vegades és només una forma de decència, mai ha estat un bé abundant». Ens agrada que ens pastoregin i fins i tot que ens enganyin. Només així s'explica que el percentatge d'abstencionistes, de vots en blanc i de vots nuls pugés el 47,73% i que, com a resultat d'aquest passotisme, les opcions independentistes aconseguissin 74 dels 135 escons en joc. Ens mereixem el que tenim i en som responsables, tot i que uns més que d'altres i sempre emmarcat en el secret d'elecció.

I què tenim? Doncs de nou la dictadura d'en Carles Puigdemont des del seu exili daurat de Waterloo que el Parlament Europeu no el considera exili, sinó apte perquè la justícia espanyola, que és la nostra, el posi de nou en cerca i captura. La Unió Europea, mitjançant els seus diputats electes, el considera, com jo, un cagat i un pròfug, però dit de manera menys traumàtica en les formes. No hi ha més veritat objectiva que aquesta per més que determinada classe periodística, la d'en Pepe Antich, per exemple, ens digui el contrari amb el llastimós i molt català «pobre noi» per endavant. Perquè és la paranoia d'en Puigdemont la que fa impossible la normalitat a Catalunya amb l'ajut d'una ERC adolescent malgrat els seus cents anys d'existència i l'anàrquica CUP, votada per la burgesia capitalina i rural de Catalunya, ja que fills i filles de papà són els seus membres més coneguts.

La paranoia del noi d'Amer consisteix a no acceptar els resultats del 14-F. No les accepta de iure perquè, segons li dicta la seva ment, ell segueix essent el president legítim de Catalunya i hauria de tornar a aquesta terra de la mateixa manera que ho feu en Josep Tarradellas. I tampoc les accepta de facto perquè no les va guanyar la seva formació política, JxCat, sinó el PSC seguit d'ERC. Aquesta doble dutxa escocesa més la desprotecció internacional acordada pel Parlament de la Unió Europea l'ha deixat tocat de l'ala per l'improbable cas que no ho estigués abans. Si una cosa no sabia del Puigdemont que vaig tractar és el seu alt sentit de la venjança i de la mesquinesa.

La venjança ens arriba ara en forma de resistència a investir Aragonès com a nou president de la Generalitat de Catalunya. No li perdona que l'hagi sobrepassat en vots mentre s'oblida que ell i el seu partit han deixat pel camí 380.002 votants respecte de les eleccions de 2017, han perdut dos escons i s'han convertir en la tercera força del Parlament. Pretén que per damunt de la Generalitat s'hi trobi un fantasma (ben subvencionat) anomenat Consell per la República, que ni el president Tarradellas tingué per criteri propi. És la diferència existent entre un exili de debò i un exili inventat. En el primer es passen moltes penúries; en el segon, cap ni una, i a més es viu molt bé. Fins i tot és econòmicament rentable. Un carallot amoral, el tal Puigdemont, que ni fa ni deixa fer. Mentrestant, Laura Borràs, la seva subordinada avui però ja veurem si demà, ha posat el rellotge en marxa. O ERC es rebaixa quinze mil quilòmetres per sota terra o anem a noves eleccions. L'altre dia, el ninotaire Batllori apostava per això últim a la darrera de les vinyetes que conformen habitualment la seva tira. No serà un servidor que digui avui el contrari perquè els vasos comunicants comporten que del tontisme electoral depèn l'idiotisme de les direccions dels partits independentistes, i viceversa. Més clar, l'aigua.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook