27 de març de 2021
27.03.2021
Diari de Girona

La política com a espectacle o com a forma de governar

27.03.2021 | 00:35
La política com a espectacle o com a forma de governar

La política espectacle a Múrcia ens ha mostrat uns diputats firmant una moció de censura i dos dies després renegant del que havien firmat i pactant amb qui volien censurar, una mostra de manca de coherència i transfuguisme. En una democràcia seriosa, aquests diputats haurien de dimitir i el PP deixar el govern per haver-se saltat la norma que va firmar contra el transfuguisme. La conseqüència és que es pretenia un canvi cap a l'esquerra i ara sembla que tindran un govern amb els diputats expulsats de Vox, un Govern més proper a la ultradreta i que vol imposar el controvertit pin parental.

La crisi de Ciutadans no comença a Múrcia sinó en la seva indefinició. Els catalans sabem que va néixer d'una sèrie de columnistes i professors disgustats perquè Maragall, deien, havia continuat amb la política (sobretot lingüística) del Govern Pujol. Va néixer com un partit «en contra de», no «a favor de». I quan va desembarcar a Espanya tampoc es va definir ideològicament, va ser un partit d'al·luvió creat a l'ombra d'un poder econòmic i mediàtic que el va aplaudir, va parlar d'un partit liberal de tipus europeu però estratègicament no va actuar com a tal. Va tenir una oportunitat. A les eleccions d'abril 2019 Ciutadans va obtenir els seus millors resultats i Rivera, en comptes de fer un Govern amb Sánchez (un Govern de centre-esquerra amb majoria absoluta que hauria consolidat Ciutadans com a partit de centre), va decidir jugar-ho tot a unes segones eleccions en què va voler liderar la dreta. Va perdre l'embat però l'important és que aquella decisió estratègica va condicionar el futur. Molts dels que van entrar a Ciutadans van creure que estaven en un partit de dretes que mai pactaria amb els socialistes. Quan Arrimadas va dir que volia tornar a presentar-se com a liberal i que podia pactar a dreta o esquerra molts càrrecs del partit no la van seguir. Resultat, els diputats que avui marxen de Ciutadans i no abandonen la política van al PP. En canvi, a Europa, on el líder és un liberal reconegut com Garicano, no hi ha hagut desercions.

Al PP la lluita és una altra. Tenen un partit consolidat (amb poder local i autonòmic important) però un líder feble i estan desorientats ideològicament des de l'aparició de Vox (una escissió del PP), que li discuteix l'hegemonia des de la ultradreta. Alguns barons com Feijó, Marín o Mañueco preferirien la moderació i diferenciar-se de Vox i uns altres com Ayuso (amb el suport d'Aznar i la FAES) volen blanquejar Vox i anar cap a una dreta més propera a la ultradreta. Si Casado va separar-se de Vox en la moció de censura, ara crec que la seva continuïtat està lligada a l'estratègia que li marca Aznar, la de reagrupar tot el que està a la dreta dels socialistes incorporant Vox. Si el PP manté la presidència de la comunitat de Madrid esdevindrà molt més de dretes. Crec que el que li convindria a Espanya és un PP més centrat i separat de Vox (el de Casado a la moció de censura) que assegurés un consens en temes d'estat (sigui quina sigui la correlació de forces), una cosa essencial per reforçar el sistema democràtic.

Iglesias ens té acostumats a declara?cions històriques: només ell representa l'esquerra, sense ells els socialistes farien política de dretes, cal parar el feixisme, etc. Grans titulars però els avenços reals en temes socials (competència de la seva vicepresidència) són fruit del quartet econòmic (Calviño, Díaz, Escrivá, Montero, per ordre alfabètic) que és el que ha posat en marxa els grans acords per apaivagar els efectes de la crisis, des dels ERTOs als ajuts de l'ICO, l'augment del salari mínim, l'ingrés mínim vital, l'acord sobre pensions i l'últim pla d'ajut a pimes i autònoms. Es parla molt de discrepàncies però la veritat és que els acords han primat. Díaz ha sigut clau perquè la majoria dels acords fossin avalats per la concertació social i a més ha aconseguit avançar en la legislació laboral sobre temes nous com són el teletreball i els treballadors de plataformes (riders). Crec que aquest és el camí per avançar en la defensa dels drets dels més necessitats i que el Govern Sánchez sortirà enfortit de la marxa d'Iglesias perquè espero que les discrepàncies es discuteixin tant com sigui necessari, però es presentin i defensin conjuntament com ha de ser en un Govern de coalició.

De la lluita a Madrid, només unes observacions. Iglesias es va presentar, com li agrada, com el salvador, però Més Madrid li va parar els peus (recordin que Més Madrid té 20 diputats i UP, 7). Vaig sentir Iglesias poc després d'anunciar la seva candidatura. Sense haver parlat amb els altres partits, ell definia quin paper li tocava a cada un. Els de Més Madrid l'havien de rebre amb els braços oberts i els socialistes s'havien de dedicar a buscar vots dels decebuts de Ciutadans i el PP. Si entra en campanya amb eslògans grandiloqüents molt em temo que afavoreixi les discussions buides de contingut, desvirtuï el debat sobre programes i la rendició de comptes d'Ayuso, tot desplaçant la campanya on la vol Ayuso. Esperem, pel bé de l'esquerra i de Madrid, que no ho faci.

Mentrestant a Catalunya continua l'estira i arronsa per formar Govern. ERC, com sempre, s'ha deixat encerclar per JuntsxCat. No entenc com va accedir que una activista i imputada Laura Borràs fos elegida presidenta del Parlament sense tenir lligat l'acord de Govern. No tenia gens clar ja fa dies que ahir divendres hi hagués acord, més aviat crec que Junts allargarà les coses i fins i tot podria forçar noves eleccions. Puigdemont, que veu que perd pes polític, pot creure que li convenen, que les podria guanyar i retornar al primer pla.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit