Quan la Revolució Francesa va crear l'Assemblea (1789), els partidaris de mantenir la prerrogativa reial de vetar les lleis es van asseure a la dreta de la presidència, i els contraris a l'esquerra. Aquest és l'origen de la distinció política entre dretes i esquerres. (No va passar gaire temps abans que ningú no recordés haver-se assegut als bancs de la dreta: els que van esquivar la guillotina van patir insòlits atacs d'amnèsia.)

Van passar els anys, la societat canviava, allò que un dia era revolucionari es convertia en reaccionari al cap d'unes dècades, però el concepte de dretes i esquerres mantenia la seva utilitat descriptiva. Fins que els fets polítics i bèl·lics de la primera meitat del segle XX a Europa van alterar el crèdit dels conceptes. Si Hitler, Mussolini i Franco eren de dretes, qui voldria compartir l'etiqueta? El concepte de «centre» va ser la resposta, i de sobte tothom en formava part: l'oferta electoral incloïa partits de centre-dreta, centre-esquerra i centre-centre, i els analistes polítics dibuixaven gràfics per situar-los. Ben poca gent es posicionava en una dreta dura i pura que a Espanya ha necessitat quatre dècades sense Franco per perdre la vergonya.

Però el centre és un concepte geomètric, el punt del mig d'un espai, i si en una societat ningú no es diu de dretes, els que es diuen de centre ocupen realment la dreta de la figura. És el que passava amb la UCD de Suárez. «No som de dretes», deien. «Però esteu a la dreta», se'ls podia contestar. José María Aznar ho ha explicat molt bé: el seu projecte va ser unir «tot el que estava a la dreta de l'esquerra», i és el que ara aconsella a Pablo Casado.

I Ciutadans, que es diu de centre, què és? O més ben dit, què era? Per saber-ho només caldrà veure cap a on es decanten els que fugin del naufragi. Cap al PSOE o cap al PP? La resposta s'intueix força clara.

(PD - Això d'Iglesias a Madrid és per sortir del pou de les enquestes; per defensar-se de Sánchez i liquidar Errejón. Va de supervivència.)