Dimecres el vaixell portacontenidors Evergiven va quedar bloquejat al canal de Suez i va provocar un greu problema mundial de transport. L'Evergiven porta 20.000 contenidors i té una llargada de 400 m. El canal té una amplada en el fons de 210 m i en superfície pot arribar a tenir 339 m.
Conduir un vaixell d'aquestes dimensions, amb un pes de 400.000 tones, amb una inèrcia imparable, exigeix una gran precisió. Sembla que una forta tempesta de sorra va fer perdre el control del vaixell dintre el canal i el va dirigir a la riba, on va quedar bloquejat. El problema és que no n'hi ha prou d'extreure 10 m de terra a la proa del vaixell per fer-lo tornar a flotar, car en aquell costat est del canal es necessiten 77 m per arribar a una fondària d'11 m, la qual cosa demana una operació de draga al voltant de l'aparell considerable.
Per Suez hi passa el 13% del comerç mundial, sobretot el que fa la ruta Xina-Europa i també la major part del tràfic de petroli des d'Orient mitjà fins a Europa i Amèrica en uns 600.000 barrils diaris. En sentit contrari, uns 400.000 barrils de nafta van des d'Occident a Orient. El bloqueig del canal obliga a tot el trànsit que hi passava a fer la volta a Àfrica, afegint 10 dies més al transport des de Xina fins a Europa, alliberant el Mediterrani del comerç global.
Tot plegat incorpora més conflicte a la recuperació de l'economia mundial. La pandèmia ha portat una greu aturada a l'economia de tot el món perquè el retard a assolir la immunitat general aporta més i més incertesa a la normalització dels fluxos econòmics. Xina va ser el país que millor va gestionar la situació, fent un confinament estricte i quasi militar a tota la població per, 3 mesos més tard, arrencar l'economia amb fortes injeccions monetàries al seu sistema. El resultat va ser que al mes d'abril l'economia ja es tornava a aixecar, de forma tan brusca, que al mes de juny ja estava amb un creixement del 5% sobre el mateix mes de l'any anterior, arribant a un màxim al mes de novembre. A partir d'aquí les autoritats monetàries xineses van decidir que havien entrat en una bombolla i van començar a retirar diner del sistema, però el mal ja estava fet. La bombolla xinesa ha fet malbé tots els mercats de matèries primeres, amb augments difícils de traslladar als productes finals, fent més llarga la recuperació de les economies de la resta del món. Estats Units i Europa també han injectat liquiditat als seus sistemes. Es parla que Estats Units ha arribat a injectar amb la pandèmia un 23% del PIB a la seva economia en diferents formes, tant en ajudes a les empreses com en les que han fet arribar en forma d'helicopter money a les famílies. A Europa aquesta injecció sembla que no passa de l'11% i ja veurem què passa amb els 750.000 milions que havien de sortir de l'endeutament de la comissió de Brussel·les després que el Tribunal Constitucional alemany digui que no ho pot permetre.
Vist des del costat de la conspiració, tenint en compte que el guanyador mundial de la crisi del 2008 va ser Xina, avui ja podem saber que aquesta vegada ho tornarà a ser per golejada. La crisi passa factura arreu del món, a Europa ho fa amb perill de trencament de la UE. La setmana passada a França es van aixecar veus per sortir de la unió davant la inoperància en resoldre les vacunes, emmirallant-se amb Gran Bretanya. A Itàlia fa anys que la opinió per sortir de la UE és important, tot i que l'arribada de Mario Draghi haurà calmat els ànims. Però, si les ajudes aprovades per la UE no arriben per culpa d'un tribunal alemany, el trencament és possible.
El món va dur a terme una globalització sense regles i el resultat va ser que la Xina ha xuclat els recursos de la resta. Des de 1990 fins a 2018 el PIB xinès ha pujat un 3.472%, mentre que la seva moneda s'ha revaluat respecte el dòlar només un 82%: per mantenir el valor està injectant diner permanentment al sistema. Xina ha desenvolupat una economia capitalista amb direcció centralitzada, capitalista en el món exterior, però fortament dirigida des de l'interior, i això li ha donat forts avantatges a l'hora de donar velocitat a les seves accions: no cal que hagin de fer grans debats interns a l'hora de construir infraestructures. Es fan per necessitat col·lectiva i prou. Però la seva activitat, continuant en un món global sense regles, ha esdevingut un perill per a tot el món. La seva manera d'actuar, tan brusca i potent, malmet qualsevol regla dels mercats, la seva magnitud és un perill pel clima (només a l'any 2020 ha posat en marxa 34 GW de generació elèctrica amb carbó) i, en fi, les seves formes financeres obliguen al món a fer les mateixes coses, entrant en una espiral competitiva que rebenta totes les costures de les ortodòxies de l'economia.
Xina és com el vaixell Evergiven, al qual no li haurien de permetre el pas pel canal perquè és més llarg que l'amplada de la via. D'això es tracta, de posar regles al comerç global, evitar que Xina o Alemanya augmentin la seva riquesa exportant sense que això tingui una regulació de tipus de canvi. Ara més que mai (en la solució climàtica igualment) cal un nou pacte global com el de Bretton Woods del 1945, reprenent la solució que havia proposat John Maynard Keynes i que els americans no van acceptar: constitució d'una moneda global, el bancor, cistella de totes les monedes, i penalitzacions pels països amb superàvit i amb dèficit comercial.
Cal treballar per fer que aquestes coses, que tenen excés d'inèrcia i són sistèmiques, no ens arrosseguin a tots a un col·lapse que pot ser fins i tot de fam. O no hem vist que no som sobirans en medicines, en xips, en energia, ni en aliments? Estem jugant amb foc i cal repensar-ho tot. El món global mai ha d'anar en contra de la sobirania econòmica de cap país. Aquesta hauria de ser la lliçó de la pandèmia.
