Motius per dir «Eòlica? Sí, gracies!»

Passen els anys, la distància amb altres comunitats autònomes segueix augmentant (en relació amb les energies renovables, més encara les verdes i d'escàndol l'eòlica!) i aquí no passa res, al contrari, seguim lluny de les directives europees (el 20% per l'any 2020 -estem al 9,8%- i hem d'arribar al 50% el 2030...). Però lluny també d'estratègies d'educació ambiental vs. salut ambiental vs. desenvolupament sostenible, que aquí s'han implementat poc, gens, a mitges o molt tard (ara, a correcuita).

Enlloc de reduir distàncies, aquí seguim amb el «discurs» dels ocellets i el paisatge (com si a Navarra fossin cafres o un desert, o Dinamarca un país assassí o tercermundista, doncs a qui se li ocorre, estan ja al 40% d'energies renovables -Navarra- o al 80% -Dinamarca)-. Per cert, una política clarament orientada a la independència energètica, quan tant es parla de sobirania nacional. O quan es parla (o parlava?) de ser la Dinamarca del Sud...

En definitiva, no és de rebut estar al 9,8% de renovables i al 5,7% d'eòlica! Dinamarca arriba ja al 57%! Però tampoc cal tirar tan alt, fins i tot països del nostre entorn mediterrani, com Grècia, Turquia i Xipre, ens passen la mà per la cara fa anys.

Així doncs, estem a la cua de l'estat espanyol i d'Europa. Com si Catalunya fos un país sense vents (ni Sol, per cert, però ara no hi entrarem). Potser cal recordar als qui s'oposen, frenen o condicionen l'eòlica, els variats vents propis de Catalunya?: gregal, llevant, xaloc, migjorn, garbí, ponent, mestral i tramuntana!? I la d'àrees allunyades de població on es podrien ubicar parcs eòlics? O parcs eòlics marins?

Ara bé, el problema no és la realitat actual en si mateixa, ni entitats o sectors concrets, sinó com s'ha arribat fins aquí i la inèrcia que porta. Hauríem d'anar uns 30 anys enrere, quan una sèrie de «coincidències», en les quals no entrarem al detall, van fer possible la col·lusió d'interessos entre l'estratègia i concepte del biologisme liberal, l'anomenat «natural capitalism» (importat de la Universitat d'Oxford), desplegat pel Govern de la Generalitat de l'època i implementat durant més de 25 anys, i un corrent «ecologista», de fet no ecologista. Una història que molta gent profana, i professional també, desconeix.

Ens expliquem, l'ecologia respon a ecosistemes integrats de forma sistèmica i no a compartiments tancats separant natura i societat, o persona i medi ambient, per tant no es pot convertir el naturalisme en un únic discurs en totes les expressions que tan bé coneixem a Catalunya: paisatgisme, animalisme, conservacionisme, etc., que monopolitzi el que encara es defineix com a «medi natural», en contraposició al concepte científic originari del PNUMA de Nacions Unides, de «medi ambient» o «medi ambient humà». D'aquí venen molts dels mals...

És evident que no hem après prou dels nostrats i premiats ecòlegs Ramon Margalef i Ramon Folch. Però seguim. A la bona entesa (implícita) entre aquests dos corrents, de fet entre uns interessos del Sistema i aquest corrent de l'ecologisme (biologista), li va sortir un convidat especial que encara va decantar més la balança antieòlica, el lobby nuclear, que encara avui segueix movent la cua, ja que per més que es doni per mort segueix tenint en el mercat quasi un 25% de quota de consum (cinc vegades més que l'eòlica! i «cent» vegades més perillosa -aspecte curiosament silenciat fa temps: avui i des de fa anys ningú parla de la perillositat de les centrals nuclears i en canvi no hi ha dia que no saltin a la premsa polèmiques i protestes contra el «perill» dels molins de vent). No resulta si més no sorprenent?

Però tornem a la qüestió. Què volem dir amb que va decantar la balança? Doncs avui ja és història i la feina ja està feta, però en el seu dia va haver-hi molts indicis (fets públics pel periodisme d'investigació) que aquest lobby, per guanyar imatge i mercat com a energia «neta»! front les energies renovables i en concret l'eòlica, va patrocinar sota mà no poques fundacions de caire naturalista, fomentant i accentuant amb personal, recursos, continguts, fons documentals, etc., un biaix biologista interessadament bel·ligerant amb els molins de vent, els impactes visuals i paisatgístics, la protecció de la natura, l'electrocució d'aus, etc.

Fins a quin punt va penetrar aquest relat, que arriba fins avui, que fins i tot als Centres de Recursos Pedagògics de l'època, es dissenyaven més activitats escolars i extraescolars relacionades amb la protecció de la natura, els animals, les tortugues... que amb la contaminació, els fums, el canvi climàtic, els residus, els cotxes, etc.

Tota aquesta col·lusió d'interessos va aconseguir que aquest corrent «ecologista» sigui avui predominant a Catalunya (l'altre, l'ecologisme social, tot just torna a treure el cap aquests darrers temps fruit que ara són inevitables i contra rellotge mesures dràstiques de sostenibilitat ambiental).

Hi ha qui pensa que el problema és casolà i egoista, el famós «sí, però no al costat de casa meva o al meu poble». Més aviat estaríem en la màxima «eòlica, ni aquí, ni enlloc», revestida d'una millor planificació, participació del territori, etc. etc.

Si només fos un problema casolà, compensacions econòmiques i d'altres contraprestacions obririen sortides. Però és més complicat. Les elits que fa uns anys van alimentar, finançar i subvencionar multitud d'iniciatives institucionals, acadèmiques i ONGs naturalistes, i de retruc arraconar l'ambientalisme, motor i dinamitzador de les energies renovables enfront el canvi climàtic, ara tenen un tren sense control i sense conductor, que no saben com aturar (no és que les directives europees obliguen i multen, és que a més ara hi ha possibilitats de fons de reconstrucció europeus, que poden fer recuperar el temps perdut).

D'altra banda, com que s'ha perdut molt temps (perquè s'han torpedinat al màxim les energies renovables) i s'ha retardat la generalització de l'autoconsum i l'autoproducció d'energies verdes (especialment la solar i l'eòlica), ara ens trobem amb la necessitat i no amb l'opció, com han tingut altres països, dels parcs solars i eòlics.

Allà on fa anys s'ha ajudat, fomentat, dinamitzat, la població i el teixit associatiu i econòmic, amb programes de sensibilització ambiental ciutadana i amb recursos i legislació favorable (clàusules verdes, energia verda, fiscalitat verda, bonificacions, ajudes, etc.), s'ha anat avançant gradualment. Aquí ens hem dedicat molts anys a fer educació ambiental, en escoles i esplais, de floretes, vaques i ocells (pedagogia plastilina, com deia Quim Monzó ja fa molts anys) i ara recollim els fruits: ciutats contaminades, transport privat, baix reciclatge i sobretot baixíssim nivell d'instal·lació d'energies verdes. Pels qui no els quedi clar, hem mirat més els ocellets electrocutats i les àligues que les emissions de CO2, les persones, les morts prematures per la contaminació i el canvi climàtic. Dir això durant molts, però molts, anys, ha sigut políticament incorrecte. Doncs ara tenim els resultats.