El confinament domiciliari de fa un any va demostrar que la transmissió del virus es redueix quan ens tanquem a casa. Es va fer evident que la interacció social és la via per la qual el patogen salta de família en família: un malalt n'encomana un altre, aquest infecta els de casa seva, i aquests els seus contactes socials, que repeteixen l'esquema. Per això, aïllar les «bombolles de convivència» frena el procés expansiu de la malaltia.

Un cop establerta l'eficàcia de les bombolles, no s'acaba d'entendre el paper dels confinaments geogràfics, que tanmateix han estat el nostre pa de cada dia. Quan ens van permetre moure'ns ens van marcar el límit d'un quilòmetre per estirar les cames; després va ser el municipi, la comarca, la regió sanitària i la comunitat autònoma. Es va tornar a recular amb l'onada de la tardor, i ara s'ha obert la mà un altre cop, sempre amb l'amenaça de tancar-la si les xifres no acompanyen. Però el risc de barrejar bombolles no és diferent pel fet de moure'ns. En realitat, a casa, amb els parents i els amics a dues passes i amb relacions de confiança entre els veïns de l'escala, es multiplica la temptació d'aplegar-nos una colla i fer una festeta. Per il·lògic que sigui, tenim la idea que l'amistat i la coneixença anul·len el risc epidèmic: «Com vols que sigui perillós, si som íntims des que anàvem a col·legi?».

Què els fa pensar que la gent seriosa al seu barri es torna boja quan travessa el límit administratiu que sigui? Caminar per la platja acaronats per la marinada sembla força menys contagiós que passar tres hores al bar de la cantonada. Tindria una certa lògica confinar una zona on s'han disparat els contagis, com durant segles s'havien tancat les ciutats amb pesta, o com es va fer a la Conca d'Òdena al principi del malson; però impedir la mobilitat entre territoris amb incidència equiparable i restriccions de vida social idèntiques no sembla obeir a cap altre propòsit que atendre la demanda popular que els governants facin alguna cosa. La que sigui.