Es veu que ERC vol una Catalunya feminista, això almenys va dir l'altre dia el nen barbut que vol ser califa en lloc del califa, Pere Aragonès. Si som justos, va dir també que la volia pròspera i justa, però això ho repeteixen tots els polítics del món, la novetat és el feminisme. Per acabar d'estar a la moda li va faltar dir que Catalunya també seria vegana, ciclista, animalista, gay friendly, transsexual, negra i discapacitada. I obesa, que ja està bé que tothom se'n rigui dels grassos. El cas és abastar tothom que es consideri oprimit, així els llacistes no es trobaran sols.

Jo em quedo amb la Catalunya feminista, de la qual ja estem coneixent els primers èxits, i això que encara no tenim Govern. Laura Borràs, que assegura que és una dona i jo no soc qui per dur-li la contrària, ha aconseguit ser nomenada professora titular de la Universitat de Barcelona. Això sí que es feminisme. Feia quinze anys que no sortia una plaça a concurs, i just quan està a punt de ser inhabilitada per corrupció, oh, casualitat, s'en convoca una, ella és l'única candidata i ja la tenim de funcionària. D'aquesta manera, quan, per sentència ferma, tan grandiosa política hagi d'abandonar la presidència del Parlament i no pugui optar a cap càrrec polític, ja té una poltrona que l'espera, amb el seu nom i el seu sou, sobretot el seu sou. Aquest és el feminisme a què aspiren els llacistes: a col·locar tantes dones com puguin, així no hauran de dependre mai de cap home.

La Republiqueta seria el primer lloc del món on el tan habitual nepotisme de les universitats es canviaria per feminisme, que vesteix més. El resultat seria el mateix, col·locar a qui ens doni la gana, però només per a senyores, que s'adiu més amb l'època. Si amb una trista autonomia ja som líders en feminisme, si mai som republiqueta no quedarà una sola política llacista sense un càrrec de per vida atorgat graciosament pel poder.

És bo, posar al dia les tradicions. Al segle XXI, per agrair-li a una senyoreta els serveis prestats, ja no li posem una merceria, que era costum tan arrelat a Catalunya com la mona de Pasqua. Ara li posem una plaça fixa a la universitat. El feminisme era això, almenys el feminisme de la republiqueta. Perquè després algú digui que els temps no evolucionen.