31 de març de 2021
31.03.2021
Diari de Girona

«Chi va piano, va sano e va lontano»

30.03.2021 | 23:18
«Chi va piano, va sano e va lontano»

Quan era jove i durant més d'una dècada el país de moda va ser Itàlia; tanmateix, passat aquest període va perdre interès perquè s'apropià de nosaltres la cultura anglosaxona, expressada en la música estrident de les bandes de rock angleses: The Beatles, Elton John, The Rolling Stones, mentre el sector inconformista anava canviant els cantautors francesos: Leo Ferrer, Charles Trenet, Georges Brassens, per la Joan Baez, Bob Dylan, més rítmics. També ens delíem pels francesos de música ballable com Adamo, Charles Aznavour, Edith Piaf, Ives Montand, Georges Moustaki, Charles Trenet, Mireille Mathieu, Jacques Brel i Gilbert Bécaud.

No és que ens agradés Itàlia pel seu passat artístic, que esclatà esplendorosament en el Renaixement i que donà inici a l'edat moderna. No sabíem qui era ni Leonardo da Vinci, ni Miquel Àngel, ni ens calia saber-ho per admirar la Laura Antonelli, la dona més bella del món, o res millor per menjar que una pizza en un restaurant de la Costa Brava. Per a nosaltres Itàlia era eminentment una bonica dona un xic descarada, a diferència de les princeses públicament puritanes.

Va deixar d'interessar la cançó ensucrada, tan melosa dels italians de ritme lent i lletres amoroses, perquè nosaltres volíem crits, balls histèrics, que protestaven contra totes les convencions socials. D'altra banda, a la societat estava cremant el conflicte generacional i els grans vivien encisats amb els cantants italians tan elegants i escenogràfics, que actuaven acompanyats d'una gran orquestra; els pares, els molt desconsiderats, es burlaven dels «ié-iés» per ser poc homes, mel·liflus i efeminats, que xisclaven com bestioles dalt l'escenari en lloc de cantar a l'estil Frank Sinatra. Mal educats i grollers, es drogaven, i no respectaven cap valor social i alguns (Freddie Mercury a «Killer Queen») es burlaven de la Reina Isabel d'Anglaterra, una velleta d'ordre, encantadora i respectable, que no havia fet mai mal a ningú. Com que ells volien cançó melòdica italiana, nosaltres exigíem ritmes frenètics, explosius, amb un missatge que no enteníem –ningú parlava anglès– però suposàvem que anava contra tot; en realitat eren bajanades molt cursis.

Però abans que entrés la llengua anglesa a la nostra vida, tots volíem ser italians, atès que no sols ens oferia ciutats per ser visitades, ens seduïa l'harmoniosa música del Festival de Sant Remo, els nous plats que apartaren l'escudella i carn d'olla, el cinema protagonitzat per dones meravelloses, actors hilarants i directors graciosos, la moda dels moderns i presumits dissenys milanesos i també empràvem expressions italianes habitualment.

La gastronomia italiana va fer furor i les poblacions turístiques s'ompliren de restaurants que n'oferien plats com la pasta, els canelons, nous embotits, arreu trobaves pizzeries que servien cuinats típics. A Girona un restaurant, la Pizzeria Ferrari, omplia totes les taules. Va ser on el meu germà Francesc per primer cop a la vida va tastar-hi la tan celebrada pizza.

Anys després començà a produir-se a la nostra parla un desplaçament dels barbarismes italians a favor dels anglicismes, en lloc d'«andiamo» aprenguérem a dir «come on», es deixà de sentir «addio», «arrivederci», «ciao» o «ciao ciao» o «benvenuti» i sentírem «hello», «bye», «bye-bye» o «goodbye». Tanmateix, en resten alguns com «bocatto di cardinali», «bel canto», «piccolo», «bambina», «eccoli qua», «tutti», «porco governo», «macaroni», «maddonna», etc. Alguns mots o locucions s'han quedat definitivament entre nosaltres com pizza, espagueti, torterl·linis, Martini, Campari, Cinzano, panetone, Cynar, Grapa, Ramazzotti (me'l va descobrir en Josep Pla), bocatto di cardinale, porco governo, si non e vero e ben trobato.

En els anys italianitzats res congregava més gent davant del televisor com el famós festival de Sant Remo; aquí es va pretendre emular-lo amb el festival de la Canción Mediterránea a Barcelona, sense gaire èxit. Els nostres ídols figuraven ser Adriano Celentano, Romina y Al Bano, Gigliola Cinquetti (que deia que encara no tenia edat per estimar, i això que era grandeta), Jimmy Fontana, Milva, Patty Bravo, Eros Ramazzotti, Domenico Modugno, Raffaella Carra i la Rita Pavone, que com que sabia que érem catalans italians va cantar-nos en llengua vernacla les seves millors cançons.

Com gaudíem amb el cinema italià. No importava gaire la pel·lícula, el realment valuós eren els actors i actrius: la Gina Lollobrigida, Anna Magnani, Sofia Loren, Claudia Cardinale, Marcello Mastroianni, Vittorio de Sica, Vittorio Gassman, Claudia Cardinale, Lino Ventura, Monica Vitti, Virna Llissi. Esperàvem els films de Sergio Leone i el compositor Ennio Morricone. Quan el 1964 estrenà Per un grapat de Dòlars i El bo i el lleig i el dolent (1966) descobrírem el verdader western.

En aquell període el destí dels viatges de la gent que s'ho podia permetre consistia a visitar les grans ciutats italianes, Roma, Florència, Pisa, Siena, Venècia. No interessaven els paisatges amb volcans de les illes, emocionaven les construccions arquitectòniques, les obres d'enginyeria, artístiques i museístiques. L'única sortida a l'estranger dels meus pares fou a Itàlia i la de la meva germana, a Roma i el Vaticà.

Un record inoblidable va ser un sopar en un local d'un barri romà no freqüentat pels turistes recomanat per un guia. Estava menjant, la fonda plena, no se sentia res, quan de sobte va entrar el fill de l'amo i preguntà a un comensal mestre de professió quin era el teorema de Pitàgores. Tothom es va mobilitzar, uns afirmaven que el mestre havia confós Pitàgores amb Tales; altres, que no. Alçaven la veu i no es posaven d'acord. El noi demanà ajuda a un veí, un professor de matemàtiques, i solemnitzà que el mestre havia demostrat molt bé el teorema de Pitàgores. Un cop l'autoritat acadèmica deixà de manifestar-se, tothom emmudí.

Em semblà tan inversemblant que vaig creure que eren actors que havien representat un acte d'una obra de teatre i que s'havien posat d'acord per sorprendre'm. La realitat sempre imita l'art.

Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit