Cada vegada són més les veus que alerten de les seqüeles emocionals de la pandèmia i la necessitat de superar els vells estigmes envers els trastorns mentals. Amb aquest tema, però, mai es fa prou, perquè per més que s'aconsegueixi situar el debat al centre de totes les mirades, encara hi ha prejudicis i recels propis d'un altre temps que porten moltíssimes persones a creure que el silenci és el millor antídot. Ens agradi reconèixer-ho o no, el que ens ha passat, i ens passa, és molt gros. No només ens hem hagut d'abocar a la constatació sobtada que estem desprotegits davant amenaces que no esperàvem, sinó que en tot l'any posterior hem normalitzat mesures de vocació transitòria que no semblen tenir data de caducitat. Hem validat la virtualitat com a segona pell i hem acceptat que a les deu hem de ser a casa sense que cap encanteri ho determini. Ens hem acostumat a viure esperant alguna cosa (la vacuna, la reobertura, la presència) i a vegades sense ser prou conscients del temps que hi estem invertint. Com en tot trauma col·lectiu, la qüestió no acabarà essent el punt exacte d'inflexió, que al final és un primer paràgraf de la història, sinó la seva mutació en llosa de llarga durada. Per això és tan important que es parli, i molt, de com tot plegat transformarà la nostra manera de relacionar-nos i, sobretot, de conviure amb nosaltres mateixos. En algunes coses hem avançat molt socialment i ens hem dotat de moltes més eines per abordar la salut mental sense complexos. Però perviuen una incomprensió i desconeixement que, ara més que mai, no ens podem permetre. I un primer pas és que efectivament assumim que tota aquesta experiència ens canviarà tant en singular com en plural, i que els mals que afecten la ment, encara que sovint no siguin visibles, són una realitat amb què potser has de cohabitar durant tota la teva vida. Hi ha pal·liatius, sí, i també qui no té manies a verbalitzar-ho, però també un bon nombre de persones que temen les seves repercussions. No fa gaire, algú em deia que, a mesura que s'acosta el dia del retorn a la «normalitat», més li semblava que acabarem comportant-nos com si res de tot això hagués passat. Seria un error gravíssim. És veritat que mai és bo recrear-se en els cops que reps, però recordar-los és una excel·lent eina per a quan toqui tornar-los a encaixar. La salut mental ens interpel·la a totes i a tots, i ens hem de conjurar per preservar-la.
