ERC mai ha destacat per la seva responsabilitat si l'entenem com capacitat de respondre d'alguna cosa, de garantir l'acompliment d'una tasca, satisfer i coronar amb èxit un deure, de donar-ne raó o qualitat de tot subjecte de conèixer i d'acceptar les conseqüències d'un acte propi, conscient i lliure. No ho ha estat al llarg de la seva centenària història, ni tampoc ho ha estat ara en la recerca de socis fiables de legislatura que li faciliten la presidència de la Generalitat de Catalunya. Fer un govern que depengui de la CUP és un risc d'inestabilitat molt gran i complementar-lo endemés amb JxCat és adobar aquesta possibilitat amb fems de Waterloo. De matar a cops de martell el nasciturus en què s'ha convertit la nova legislatura catalana o alternativament en la permanència sine die d'una non nata assemblea legislativa atès que haurà nascut per cesària i no pas de forma natural. Però néixer mitjançant intervenció mèdica no és cap demèrit ni per la mare ni per la criatura; el problema és que ERC no entén absolutament res, com sempre, i que va al joc a perdre, com bé diu el company Salvador Sostres.

No em cansaré de repetir-ho: el resultat en escons de les eleccions del 14-F obliga a formar un govern de coalició sota dues grans variables. La primera, una entesa formada pel PSC, ERC i En Comú-Podem que, arribat al cas, com va proposar Jèssica Albiach, bé podrien integrar el govern els republicans i els neopsuqueros en solitari tot garantint-se el suport parlamentari dels socialistes en els grans temes de país si el manté l'error de vetar els socialistes per part d'ERC. La cimentació és faria sobre la base de «l'esquerra» que operaria com a substància adhesiva per encolar els tres grups parlamentaris a l'objecte d'estabilitzar l'acció parlamentària i així garantir la governabilitat de Catalunya. La segona variable és conformar un govern integrat per ERC, JxCat i la CUP. La cola seria l'independentisme, que objectivament i per definició no és altra cosa que un fi construït sobre indefinits i indeterminats mètodes i encara més inconcreta temporalitat. O la cola és dogmàtica o simplement no hi ha cola per enganxar les peces. Resultat d'aquesta opció: un galliner en comptes d'un Govern.

ERC no ha volgut saber res amb la variable d'esquerres. Potser perquè el seu esquerranisme no té homologació internacional, com ho avala el fet de què en el Parlament Europeu no es trobi en el grup anomenat Aliança Progressista dels Socialistes i Demòcrates, sinó en el grup Verds/ALE, una família política sense anellatge amb la història de l'avui UE, una mena de sensesostre polític i a més desnonat per les tres grans agrupacions ideològiques. No diguem de la CUP i del seu esquerranisme de fills de papà. ERC ha prioritzat la seva vessant independentista, que, com acabo de dir, no constitueix ideologia política, sinó finalitat política que, avui per avui, ni és ortodoxa en l'àmbit de les Nacions Unides ni tampoc és acceptada per la Unió Europea. El compte, faula o llegenda al voltant del flautista Hamelín té més càrrega realista que anar a Ítaca mal que els pesi a tots els que diuen ser independentistes.

Tot el procés s'ha construït usant eufemismes o paraules que donen a entendre, que suggereixen el paradís, però que no concreten res. Han regat les oïdes d'indeterminacions que a la fi no ens diuen res de res. Els seus líders són xarlants del segle XXI alineats perfectament amb els seus predecessors de tota mena i condició a la recerca d'estúpids que els comprin l'elixir de la vida. I sinó, perquè el candidat Pere Aragonès ens parla de votar en referèndum sobre allò que acordi la mesa bilateral Govern català-Govern espanyol, un futurible sense cap mena de contingut avui, i no parla de votar la independència? Doncs perquè sap que la pregunta d'en Jordi Cuixart sobre quants dels nostres fills estan disposats anar a la presó per forçar la independència de Catalunya respecte del Regne d'Espanya, té una resposta unívoca: Cap ni un. Per començar, ni el propi Aragonès vol això pels seus fills, i fa bé.

Per tant, ERC ha de plegar veles, deixar-se de romanços, i abandonar l'estupidesa de ser un partit centenari amb comportament d'adolescent. O això o fer de majordom (versió Pere Lladó) o fer de minyona (versió Sostres) del xitxarel·lo que com marejà viu a Waterloo sense (encara) no haver passat per la presó on s'hi troba en Jonqueras i d'altres.