Cartes

Carles Mallart - Girona

Empreses, comerços, autònoms... han abaixat persianes degut a la COVID-19. No han pogut aguantar més i s’han vist obligats al tancament definitiu. Però hi ha dos elements encara més terrorífics a llarg termini. Un és la manca de continuïtat de molts negocis el titular dels quals té entre 62 i 68 anys, posem per cas. Té ganes de traspassar l’activitat a molt bon preu per poder mantenir la marca, els productes i els treballadors, però no troba qui se’n faci càrrec. Ni fills ni persones disposades a assumir riscos... Molt pocs volen continuar l’activitat. Tothom vol anar a l’administració -local, autonòmica, nacional- amb un bon horari de 8 a 3, de dilluns a divendres, i fora maldecaps, diuen. El teixit empresarial s’està reduint a passos de gegant, i molt poca gent vol agafar el relleu. S’està perdent aquell esperit empresarial que tants beneficis com a societat ens ha portat en el passat. Jo em pregunto: en el futur, qui pagarà impostos, a part dels que tinguin feina?

L’altre factor implica el jovent. Segons estadístiques que llegim, entre els joves d’una certa franja d’edat s’està arribant al 40 % d’atur, i no s’hi veu solució. Afortunadament n’hi ha que creen empreses start-up, però són pocs i no són suficients per cobrir la demanda de feina que hi ha. Caldria recuperar la figura de l’aprenent, i no obligar joves a estudiar fins als 16 anys si no volen, perquè perden el temps i el fan perdre als altres. Seran més feliços aprenent un ofici. Internet està ple de milers i milers de bones idees, i nomes falta que algú intenti portar-les a la pràctica. No és cert que 30 o 40 anys enrere tot fos més fàcil. Al contrari. Passa que possiblement hem perdut l’esperit empresarial, de creació, d’innovació. L’altre dia sentia una conversa de joves d’uns 30 anys entusiasmats pel que deien haver guanyar amb els bitcoins, és a dir, economia especulativa i d’alt risc, que no crea ocupació, no fa país, no genera impostos ni pensions, i que n’arruïnarà mes d’un... Em vaig posar les mans al cap.

Qui deia que havíem tocat fons?

Josep Maria Bosch - Girona

Els diferents partits catalans havien acordat posposar el 14-F, d’acord amb les opinions dels científics. Però la justícia espanyola va obligar a dur-les a terme enmig de la pandèmia, amb l’excusa que protegia la Democràcia… però, quan havia protegit la Democràcia, abans? Es més... pocs dies després, una Junta Electoral -com sabem formada bàsicament per jutges- prohibia una pancarta en què només es deia «Democràcia»… Vergonya total. I, per impedir posposar les eleccions i evitar la comparació amb el cas basc i gallec, no se’ls acut rés més que mirar les restriccions en vigor, cosa totalment subjectiva, quan havien d’haver mirat dades objectives com el nombre de morts i contagiats. És cert que, essent Espanya una democràcia -malgrat ésser-ho de la «senyoreta Pepis»-, semblava que ja no es podia caure més baix. Doncs bé… n’hi ha molt més: Consuelo Madrigal, aquella fiscal que en el judici de l’1-O no «daba pie con bola», és absolta de corruPPció, com si fos una Ana Botella qualsevol. Recordem que en Marchena va haver d’impedir que es poguessin visionar els vídeos, després de cada cas exposat, precisament per la falta de «punteria» d’aquesta fiscal, i també -és clar- perquè els hauria caigut la cara de vergonya: s’imaginen dir que la policia va actuar amb proporcionalitat i, darrere, projectar les imatges? O dir que hi va haver violència i, acte seguit, veure com els Jordis demanaven prudència als manifestants? S’impedeix l’estudi d’una causa contra Carmen Lamela, la del cas Altsasu, tan ben portat al cinema per la televisió basca, per haver tingut dos anys a presó dues persones innocents. Ja no parlem de les extradicions preteses d’en Llarena, que són la riota d’Europa o el cas Hasél. O de l’absolució de Cifuentes i condemna als que van ser pressionats pel seu entorn… o de no voler reobrir el cas Jubany; les eleccions a Madrid, etc.

Sempre ens quedarà, però, pensar que Rússia, Birmània o Veneçuela estan pitjor. Molt atinada la pancarta d’aquell gironí que diu quelcom així com: «Amb aquesta justícia, tenir raó… fa por»!