Eliminar la missatgera o la seva bona notícia?

Aquest informe, elaborat pel Govern, conclou: «Per tot això, dels informes demanats al Col·legi Oficinal de Registradors de la Propietat i Mercantils d'Espanya, cal entendre que les finques immatriculades a favor de l'Església catòlica mitjançant el procediment de l'article 206 comptaven amb el necessari títol material al seu favor».

L'informe i la seva conclusió han tingut escassa presència als mitjans de comunicació, que van difamar amb insistència l'Església acusant-la d'apropiar-se de béns que no eren seus. Tampoc hem tingut notícia de cap rectificació dels polítics que van fer demagògia contra l'Església per aquest assumpte.

És un exemple més de com tracten l'Església una part important dels mitjans i dels polítics. A Espanya s'acumula el vell anticlericalisme, que durant la Guerra Civil va portar a l'assassinat a sang freda de prop de set mil religiosos, i la nova animadversió postmoderna a l'Església. Aquesta s'ha convertit en una pedra a la sabata dels poders polítics i econòmics hegemònics: és la gran contestatària al pensament únic que s'ha imposat.

Segons el bisbe Luis Argüello, que abans de prelat va ser un jove d'esquerres, l'individualisme exacerbat que avui vivim es deu a la convergència del capitalisme tecnocràtic, dirigit per empreses globals més potents que els estats, i de les propostes polítiques de la nova esquerra. L'oferta, i ja no el treball, és el factor determinant de la vida econòmica. L'oferta necessita domesticar la demanda, en una uniformitat del comportament humà que permet fer previsions a gran escala, configurant un estil de vida, de felicitat. La nova esquerra ha abandonat l'ideal de la solidaritat que tenien els vells socialistes, i se centra la promoció del desig individual.

Per què avui hi ha tant d'interès en deslegitimar l'Església i esborrar la influència determinant del cristianisme en la configuració de la nostra civilització? Els principis, valors i regles morals que l'Església defensa, representen només els cristians, o pertanyen a tota la humanitat? Hi ha accions i omissions dolentes perquè són pecat o són pecat perquè són dolentes? Leibniz ho plantejava així: allò que és bo i just, ho és només perquè Déu ho vol, o si Déu ho vol és perquè és bo i just? La qüestió es planteja ja al diàleg platònic Eutifró. Sòcrates pregunta a aquest personatge: el que és sant, és estimat pels déus perquè és sant, o és sant perquè és estimat per ells? Sòcrates i Plató ho tenen clar: el que és correcte és ordenat per la divinitat perquè es correcte.

A l'Església, formada per homes i dones, no per àngels, hi ha santedat sobrada per atreure qui busca Déu, i també prou misèria humana per justificar a qui el vol refusar o ignorar. Valorant la realitat sense prejudicis, la vida cristiana rectament viscuda, ¿no fonamenta i promou valors i virtuts necessàries per a la vida en societat? La solidaritat amb els menys afavorits, el compromís conjugal que permet una vida familiar estable on educar els fills, la igual dignitat de tota persona al marge de les seves capacitats físiques o intel·lectuals, el valor sagrat de la vida humana, des de la concepció fins a la mort natural.

Georg Gänswein, home de la màxima confiança tant del papa Benet com del papa Francesc, és autor del llibre, traduït al castellà, Cómo la Iglesia católica puede restaurar nuestra cultura (Ed. Rialp, 2021). Parteix d'una idea expressada per Benet XVI: «Per complir la seva missió, l'Església haurà de prendre distàncies respecte al seu entorn». Segons Gänswein, la fe no ha de conformar-se als estàndards del món, els cristians no han de permetre que la corrent del món se'ls emporti per davant. La veritable renovació del món provindrà de l'essència del cristianisme.

En temps de postveritat, de relativisme i de crisi de la raó, el cristià està convençut que la veritat, la bondat, i la justícia no depenen de les lleis que els parlaments van aprovant segons les ideologies de moda, sinó que pertanyen a la naturalesa de les coses i de la condició humana. Creure que tot té un origen causal, que el cristià situa en l'amor de Déu a la humanitat i a cada persona, i no en l'atzar cec; que la mort no té l'última paraula; que la consciència de cada persona no fa i desfà al seu gust i conveniència sinó que ha de rendir comptes a Déu, que finalment judicarà amb amor, però també amb justícia. Tot això dona sentit i consistència a la vida de les persones, i a la de tota una societat.

A creients i no creients els hauria de fer pensar tanta obstinació a desprestigiar i silenciar l'Església, que no deixa de ser la portadora d'una bona nova per a tota la humanitat. Perquè el que està en joc avui no és el futur de l'Església catòlica, que globalment té més fidels que mai, i és acollida a la resta de continents amb molta més alegria que a Europa. El que està en joc és la nostra civilització occidental, que des de dins veu greument atacades les seves arrels cristianes.