Aquesta setmana el Consell de Ministres ha aprovat els contractes de conservació de les actuals autopistes AP-2 i AP-7, el peatge de les quals quedarà alliberat el 31 d'agost d'aquest any. Algú dirà que era el final natural dels contractes de concessió i explotació. Qualsevol persona amb una mica de memòria recorda les diverses pròrrogues que han viscut els finals de varis peatges. Aquesta és una notícia realment important i ara ja del tot confirmada. Catalunya lliure de peatges, van pintar molts, i alguns fins i tot van fer insubmissió i es van saltar els peatges i van aixecar barreres. Dues d'aquestes persones, com a mínim, actualment ocupen escons parlamentaris. Però aquest final radical dels peatges té molt més a veure amb el pacte polític que amb l'efectisme cridaner i poc treballat que avui ocupa part del soroll de la política.

Anem a pams. Penúltima setmana de maig de 2018, divendres. Es fa pública la sentència del cas Gürtel. En qüestió d'hores el PSOE ha de decidir si presenta una moció de censura. Pedro Sánchez té coneixement de la notícia sortint d'una entrevista a la cadena SER. Truca a la seva portaveu parlamentària, la magistrada Margarita Robles, i li demana que es faci amb la sentència i li pugui donar una opinió sobre la gravetat de les penes. El mateix divendres entrat el matí es reuneix el nucli dirigent dels socialistes i escolten de la boca de la magistrada que és una sentència molt dura que per primer cop condemna un partit polític a títol lucratiu. Diversos membres de la taula diuen que s'ha de presentar una moció de censura de resultat incert o més aviat inviable en aquell moment.

El candidat seria Pedro Sánchez, que ni és diputat en aquell moment després d'haver renunciat a l'escó la tardor de 2016 per no haver de votar abstenció i facilitar la investidura de Mariano Rajoy. El secretari general ha tornat a guanyar les primàries del PSOE contra Susana Díez a qui ha recolzat tota la plana major del socialisme del passat. Sap que el seu poder no està consolidat i que els oponents interns estan a l'espera del seu primer fiasco electoral per demanar el seu cap.

Encarreguen a Rafael Simancas una feina delicada: recollir les firmes dels diputats socialistes durant la nit del diumenge al dilluns per registrar la moció a les 9 del matí del dilluns, quan s'obre el registre del Congrés, per deixar sense marge els contraris a la direcció socialista. Nervis fins a l'últim moment que algun diputat no es negui a firmar la moció. La moció és registrada. Després convoca un Comitè per presentar els fets consumats de la moció registrada i la tardar del dilluns el Comitè Federal també per validar la decisió presa.

Només dilluns a les sis de la tarda el candidat Sánchez comença a trucar als líders dels diferents partits polítics per proposar negociar la moció de censura. La trucada també arriba a la secretaria general del Partit Demòcrata, que es manté en la cuina de la negociació (amb una intensitat determinant) però que delega en els diputats Carles Campuzano i en mi mateix la negociació dels vuit vots. Dilluns fem un primer contacte telefònic de cortesia però ens emplacem per negociar el dimarts.

Aquell dia el president Mariano Rajoy comet un greu error que segurament va ser clau en la victòria de la moció de censura: demana a la seva amiga Ana Pastor que convoqui el ple de la moció de censura per aquell mateix dijous, amb tota la pressa per intentar fer impossible que qualli una majoria absoluta alternativa que faci guanyar la moció. L'equip negociador socialista el conformen José Luís Ábalos, secretari d'organització, i Santos Cerdán, membre de l'executiva socialista i home de tota confiança de Ábalos. Ens reunim dimarts a les dependències del Congrés i els traslladem que per nosaltres la predisposició és alta però que dins el grup tenim persones que s'hi oposen. El dissabte passat en el Consell Nacional del partit Josep Lluís Cleries fa un discurs encès en contra de votar la moció de censura que té el segell i l'encàrrec evident de l'home de Waterloo. L'argument és aquell de «PP i PSOE són el mateix i pels nostres interessos ens convé més un govern del PP que crea més tensió».

Continuem negociant, res és segur perquè el PNB està molt incòmode. A la taula de negociació veig que és l'hora de poder portar a bon port el que han estat reclamacions històriques d'anys de vida parlamentària. Dimecres ens tornem a reunir en un hotel discret i recondit, l'NH Calderón, a tocar de l'antic estadi de l'Atlétic de Madrid. Allí ja plantejo que en públic el suport serà «a canvi de res» però que hem de fer un llistat de compromisos d'inversions en obres públiques i polítiques sectorials que quedarà entre nosaltres.

Truco a Pere Macias, ja fora de la política, i li demano ajuda. M'aconsella que no demani allò que «ja caurà com fruita madura» sinó allò que pot ser més discutit. Em diu per telèfon obres a cada una de les demarcacions catalanes. Escric jo mateix a l'ordinador el document. Aquelles hores els colls i les mirades d'alguns eren els recels de Waterloo. El suport havia de ser «a canvi de res» perquè sinó els franctiradors hiperventilats ens haurien acusat de negociadors de «peix al cove». Queda clar que el tram de l'N-II Caldes de Malavella-Maçanet es desdoblarà amb la màxima celeritat i que els peatges de les autopistes s'acabaran el 31 d'agost de 2021 sense més pròrrogues tot i les moltes pressions que rebran de les empreses concessionàries. Està escrit en el document que jo mateix envio per WhatsApp al candidat a president i en la llibreta on Santos Cerdán recollia tots els acords amb els diferents partits polítics. I molts més acords que s'haurien pogut desplegar si la legislatura hagués durat més, si el ressentiment de Waterloo no hagués tingut les tornes amb l'esmena a la totalitat als pressupostos de 2019 per fer caure el govern i convocar eleccions.

Aquell dimecres vam tenir videoconferència amb l'home de Waterloo, en aquells moments a Alemanya. La nit anterior havia rebut una trucada de Pablo Iglesias dient-li que el suport del PNB era ja una realitat. Iglesias ens va fer el favor de fer la trucada i jugar de farol perquè el PNB no va decidir res fins al dijous a migdia. Érem quatre al despatx del Congrés i l'home de Waterloo que ens va intentar convèncer que era millor mantenir el PP al poder. Li quedaven pocs arguments i la trucada còmplice d'Iglesias l'havia deixat amb poc marge de maniobra.

Aquesta setmana s'ha honorat aquell pacte de 2018. Ábalos es va convertir en Ministre de Transports i va complir tots els acords. La mesura suposarà un alleugeriment per les economies familiars i les empreses en un moment de forta crisi econòmica. El trànsit serà major, les prestacions canviaran una mica. El ministeri ha resistit la pressió de les empreses i fins i tot no ha aplicat el Reial Decret que li permetia ampliar la concessió els 90 dies que va durar el primer Estat d'alarma.

Alguns que consideraven això política convencional ara només poden presentar un fracàs estrepitós de la seva promesa de màxims: la revolució dels somriures que portava a una independència indolora i màgica. La realitat és un país desnortat i que no para de perdre oportunitats.

Va guanyar la política i l'1 de juny de 2018 tirava endavant la primera moció de censura i única que fins al moment ha provocat un canvi de president del govern. Cadascú presenta el seu expedient d'utilitat en el pas per la política. Aquesta és una bona mostra del millor que vam poder fer.