Des de molt jovenet m'he dedicat a observar, estudiar i divulgar el patrimoni natural de les comarques gironines. Avui, 20 anys després de fer la meva primera feina relacionada amb la natura, començo a tenir perspectiva de com ha evolucionat la relació entre la nostra societat i el medi natural. Tot i que algunes coses han millorat, la meva percepció és que no anem bé.

Així ho evidencia el recent informe científic «Estat de la Natura a Catalunya 2020», que conclou que en els darrers 20 anys hem perdut de mitjana el 25% dels animals salvatges autòctons. Aquesta pèrdua és superior al 50% en les espècies de zones humides, al 30% en les d'ambients agrícoles i prats i al 10% en les de boscos i matollars. La causa de fons d'aquesta pèrdua de biodiversitat és un model socioeconòmic que intensifica l'obtenció de recursos en determinades àrees i n'abandona d'altres que havien estat utilitzades de manera més sostenible.

Perquè ens entenguem, perdem biodiversitat cada cop que un agricultor elimina un dels cada dia més escassos marges arbustius de camps de conreu o llaura un dels darrers prats de dall, que se sobrepastura un prat d'alt valor natural al Pirineu, que s'aplica herbicida al marge d'un camí rural, que el sobreeixidor d'una depuradora sense prou capacitat vessa aigües residuals en una riera, que s'incompleix el cabal ecològic mínim d'un riu o que es pesca amb la tècnica de l'arrossegament o sense tenir en compte l'època de reproducció de cada espècie.

També destruïm el nostre patrimoni natural quan algú introdueix peixos o crancs invasors a una bassa, llac o riu, quan s'entra amb un gos en una platja reservada per a la cria d'ocells protegits, quan s'abandona o es deixa campar animals domèstics al medi natural, quan es practica motocròs en zones d'elevat valor natural o quan es practica l'escalada en una paret de roca reservada per a la cria de rapinyaires amenaçats. I, sobretot, cada vegada que des dels mitjans de comunicació perden l'oportunitat de divulgar, educar, conscienciar sobre la importància de conservar i potenciar la natura i dels beneficis que ens pot reportar.

Hi ha un creixent interès per la conservació per part de ciutadans i institucions que fa costat a l'evidència científica: la natura ben conservada genera enormes beneficis a l'economia i la salut humana (serveis ecosistèmics). Malauradament la natura no és ni ha estat mai una prioritat i ens quedem en la fase del coneixement, salvant els mobles en els casos més urgents, i sovint fent tard. La prova és que encara s'ha de lluitar molt des de l'activisme per aconseguir protegir hàbitats d'alt valor, quan hi ha interessos econòmics o lobbies influents. I el gran meló que ningú s'atreveix a obrir és evolucionar cap a una agricultura, ramaderia i pesca sostenibles i compatibles amb la conservació de la biodiversitat.

Vivim en un dels territoris amb més biodiversitat d'Europa que ha de conviure amb una elevada població i un sector turístic estratègic, amb totes les infraestructures i serveis imprescindibles que això comporta. Els espais naturals són cada dia més concorreguts, hi ha més demanda d'activitats de tot tipus, i això genera conflictes que fan que compatibilitzar el desenvolupament social i econòmic amb la conservació sigui un repte, especialment a terra baixa i a la costa.

És per això que cal buscar les maneres de compatibilitzar els usos públics i privats amb la conservació, com ara consensuar noves pràctiques agrícoles que afavoreixin els agricultors i la biodiversitat, potenciar la cogestió pesquera i regular els accessos i els usos al medi natural. Però sobretot cal informar, sensibilitzar i conscienciar els usuaris del medi perquè entenguin que, de vegades, compatibilitzar és impossible i cal prioritzar la conservació. Quan hi ha un niu d'un rapinyaire amenaçat en una penya, no s'hi pot fer escalada. Nosaltres podem canviar de roca, el rapinyaire no. Cal aprendre a acceptar restriccions, i l'administració ha de fer-les complir estrictament i sancionar. Imposar restriccions i multes és impopular i conflictiu, però, ens agradi o no, en alguns casos és l'única manera de salvaguardar el patrimoni natural de tots i de les futures generacions.

Durant anys d'educació ambiental, he vist que el més normal és que ensenyis un pardal comú o una alzina a un grup de persones i ningú reconegui de quina espècie es tracta: crec que és molt trist. La natura també és cultura, l'hem de potenciar en el sistema educatiu i als mitjans públics de comunicació, amb continguts de qualitat, amens i rigorosos. Perquè també he vist com persones desconeixedores del medi es poden sensibilitzar-se amb els seus problemes de conservació un cop els coneixen i en són conscients. Quan fem tallers naturalistes, tractem de seduir i donar a conèixer com n'és de meravellós el que tenim. Donem raons per protegir la Natura i expliquem els problemes que l'amenacen perquè el que no es coneix no s'estima, i el que no s'estima no es conserva.