Aquesta setmana el meu amic Jaume em va enviar un article acompanyat del missatge «t'agradarà». I tant que em va agradar! El seu títol és «La sostenibilitat no només és compatible amb el creixement, sinó que ho requereix amb una innovació dirigida». Em va recordar les paraules d'Emmanuel Macron quan el grup de la Convenció Ciutadana pel Clima li va anar a presentar les seves conclusions: necessitem els recursos que dona l'economia actual per poder fer la transició climàtica.

Tant Macron com l'article de la revista Forbes proposen posar l'objectiu de descarbonització a l'economia de forma que aquesta es vagi adaptant a la nova situació de neutralitat de CO2. D'aquesta manera, les inversions que es van fer als anys 2000 impulsant les energies eòliques i fotovoltaiques, o les inversions en els anys 2010 en els vehicles elèctrics, amb gran finançament públic, ara donen fruits en forma de coneixements adients, experiència i economies d'escala en producció, que han permès un abaratiment d'aquestes tecnologies i les posen a disposició del gruix de la societat per fer el camí. Però sense aquell primer esforç inversor per la innovació, sense recursos, el camí renovable no hauria estat possible. Això mostra que els rendiments de les idees superen els rendiments decreixents dels factors, com el treball i el capital físic. Aquest és el camí: l'economia de les idees, del coneixement, que porta a una nova economia de l'eficiència. El coneixement engendra coneixement i no s'esgota quan s'utilitza. A més, a mesura que ens enriquim valorem els serveis personals, l'art, el servei d'atenció i la socialització, per sobre dels béns materials, fent palès que la prosperitat no depèn de l'ús creixent dels recursos materials. I això ens porta que el que és important és la descarbonització i la desmaterialització, no pas el decreixement per si mateix, essent la innovació la principal via cap a la desmaterialització.

Tots sabem que la quantitat d'energia que tingui la societat condiciona quin nivell de benestar tindrà. Depèn de com es faci aquest procés, la societat tindrà un nivell o un altre. Per exemple, Dinamarca té el 14% de la població amb menys ingressos disponibles de 30 $/dia. Etiòpia, al contrari, té el 99% de la població amb menys ingressos de 30 $/dia. A França aquest percentatge és del 22%, a Espanya és del 40%. Brasil el té al 84%, Turquia al 85% i Xina al 94%. Decidir a quin nivell de generació i consum d'energia anirem és decidir a quin nivell de pobresa ens posarem en el futur.

Al llarg de la història els salts de civilització s'han fet majoritàriament arran d'haver fet descobriments que han portat a millores productives considerables. Des del descobriment del foc, a la domesticació d'animals i plantes, a la roda, a l'escriptura, al bronze, al ferro, a la impremta... tots aquests descobriments van anar augmentant el coneixement de la societat i fent, més o menys, millor el benestar. Però no va ser fins a la revolució industrial al segle XIX quan el salt va ser major, degut a l'augment del consum d'energia. Així, si en temps dels romans el consum era de 5,7 kWh/$ de 1990, el 1800 aquest consum havia pujat fins a 12,5 kWh/$ a Europa, tot i que l'economia encara era bàsicament agrícola. El 1900 aquesta intensitat havia baixat fins a 1,34 kWh/$ per la revolució industrial i el 2000 va ser de 1,53 kWh/$. A Espanya avui és d'1,16 kWh/$. És important observar el salt des de 1800 fins a 1900, anant des d'un consum de 12,5 kWh/$ a 1,34 kWh/$. Què havia passat? Que l'economia s'havia desenvolupat enormement. Va ser dolent aquell salt social? Tothom estarà en acord en el fet que la vida al 1800 no era millor que la del 1900 i molt menys que la de l'any 2000.

Per què diem tot això? Perquè el consum d'energia específic previst per al 2050 serà de 0,4 kWh/$, un 65% inferior a l'actual. Aquest camí és el resultat d'electrificar l'economia, augmentar enormement l'eficiència i generar aquesta electricitat de forma renovable, cosa que implica instal·lar plaques fotovoltaiques als teulats, parcs eòlics on hi hagi vent i parcs fotovoltaics a terra. Hi ha gent que qüestiona la implantació dels parcs posant com a argument que encara caldrà consumir menys. Si l'objectiu de CO2 es posa a l'economia, la desmaterialització serà automàtica, però ens caldrà energia per desenvolupar la nova economia que sorgirà, aquella economia que hem dit d'idees, de processos, de programari, de bases de dades, de noves biblioteques, de literatura, de música, d'oci, de museus i de serveis en línia.

Evitar el desplegament renovable té conseqüències. La primera és conceptual, car el que frena el desplegament es converteix tàcitament en antirenovable i possiblement, sense saber-ho, en pronuclear. La segona és que renuncia a una activitat econòmica pel país de més de 4.000 milions d'euros que aniran a altres regions, amb els llocs de treball corresponents i la indústria associada. La tercera és que fent l'oposició es renuncia a fer un canvi cultural més sostenible, necessari per transformar la indústria, el turisme i el consum domèstic.

El benestar de la societat actual va lligat directament a la disponibilitat d'energia. Passar d'un ús energètic de 167 TWh d'avui a 81 TWh al 2050 és un salt considerable en eficiència. Bloquejar el camí és posar ruta cap a Etiòpia, quan la que necessitem és la de cap a Dinamarca. L'índex de desenvolupament humà d'Etiòpia és de 0,485, mentre que el de Dinamarca és de 0,945. El nostre és de 0,891. Tenim a la nostra mà la direcció que agafem.