Hi ha qui diu que Espanya va ingressar en la modernitat el 1992, l'any dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'Expo de Sevilla i la creació de l'Ibex 35. Si aquesta modernitat incloïa la bombolla urbanística, feia anys que l'Estat estava a l'avantguarda. I si, a més, donava cobertura a la corrupció, cinc segles enrere, Espanya ja era un imperi moderníssim. El desenvolupisme franquista, el suposat miracle econòmic, la Transició i el Mundial del 82 van propiciar que Espanya es cregués les seves mentides. Gràcies a la construcció i al turisme, el país es veia a si mateix com una potència. Però, en realitat, la resta de nacions la tractaven com allò que era: la cambrera del seu xiringuito de platja. Ni la crisi de 2008 ni la pandèmia del coronavirus han desintegrat les il·lusions d'un poble que ha demostrat una capacitat d'encaixar cops descomunal. Aquests disgustos han estat encara més durs que en altres països perquè els espanyols els han hagut de superar sols, sense cap lideratge polític. L'orgull nacional ha penjat de pocs fils: els de les xarxes de les porteries on ha marcat els seus gols la Roja o les de les pistes de tennis on ha triomfat Rafael Nadal. L'acumulació de calamitats ha elevat la diversió a la categoria de llibertat pública; el menyspreu universal l'ha consolidat com a dret fonamental.