És curiós com el pas del temps fa que determinades preocupacions socials deixin de ser-ho, a vegades perquè s'han solucionat i altres perquè han deixat d'estar de moda. Un exemple clar és el tema del sanejament de rius i platges. Al principi dels anys 80, l'estat dels rius a Catalunya era lamentable, sovint convertits en clavegueres a l'aire lliure, sense vida i provocant tota mena de pudors. I com ja va dir Jorge Manrique al segle XV, tota aquesta aigua arribava al mar (com la nostra vida) i cada cop més produïa greus problemes de salubritat i contaminació a platges i zones de bany.

El Pla de Sanejament és, al meu parer, una de les millors obres de govern un cop recuperada la Generalitat. Amb clarobscurs, també: no n'hi havia prou amb els pressupostos generals i es va inventar una nova taxa (el cànon de sanejament), instal·lat permanentment en el rebut de l'aigua. Com passa sovint, hem pagat dos cops: via pressupost i via impostos especials. I l'invent ha reeixit perquè també es fa igual en el cas del tractament de residus i fins i tot hi ha qui contribueix al transport públic també mitjançant aquesta via.

A més, es va començar per fer les obres de sanejament fora de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, de manera que on hi havia més població i es recaptaven més diners, van haver d'esperar fins a les acaballes del segle XX per construir les grans depuradores del Llobregat i Besòs. Durant uns vint anys, els de «canfanga» van pagar i finançar les aigües netes de la resta de Catalunya. És a dir, es recaptava en una zona i s'invertia en altres; això sí és solidaritat! Aquest tema dona per molt i potser un altre dia en parli. No obstant això, malgrat tota aquesta «enginyeria financera», l'ACA va arribar a tenir un dèficit econòmic insostenible, al qual sense dubte van contribuir decisions precipitades i fins i tot errònies durant la sequera de 2008.

Algunes dades. Segons un informe d'Ecologistas en Acción referent a l'any 2019 i pel que fa a les costes de Girona, només la depuradora d'Empuriabrava i la de Lloret de Mar van mostrar deficiències en DQO i sòlids en suspensió, respectivament. A la vegada, 27 platges (de les 28 que ho van sol·licitar l'any 2020) van rebre la bandera blava, distintiu que atorga una ONG (EFE a escala europea i ADEAC a Espanya) i que no només atén criteris de qualitat de l'aigua, sinó també qüestions d'educació i gestió ambiental a més de seguretat i serveis. Finalment, a l'informe de l'ACA de la qualitat de les aigües de bany a Catalunya (2020), de les zones de bany del litoral gironí, 85 tenen una qualitat excel·lent i dues només bona.

Com a conseqüència de les inversions fetes en xarxa de clavegueram, depuradores (a la costa gironina, es disposa de dotze estacions) i emissaris, l'estat de les platges (ara que començarà la temporada de banys) és prou satisfactori. Per tant, fora de situacions puntuals (per exemple, en episodis amb fortes precipitacions quan les depuradores no donen l'abast o bé el sistema de pluvials recull molta brutícia), la qualitat de les platges gironines és molt bona, una imatge completament diferent de la que hi havia fa quaranta anys.

Dos comentaris finals. Entre les tasques de normalitat d'un futur Govern de Catalunya (preocupat en alguna cosa més que en l'arribada de la república) caldria pensar en la renovació d'una part important de les estacions depuradores, amb sistemes envellits i fins i tot obsolets per complir uns nivells de qualitat cada cop més exigents; això suposa destinar-hi els fons necessaris per fer les inver?sions.

En segon lloc, seria interessant que tota la informació disponible fos analitzada en clau que permetés esbrinar com s'ha comportat la qualitat de les platges en uns mesos en què la pressió antropomòrfica ha disminuït a conseqüència de la pandèmia. Potser algunes conclusions ajudarien a millorar la gestió del nostre litoral, gràcies a un experiment inesperat i no volgut.