Estic cansat que els polítics em diguin que vivim en un moment transcendental, que som uns privilegiats protagonistes històrics i que la fortuna ens ha situat en una cruïlla temporal decisiva i contemplarem com el país es trenca en un abans i un després. Un canvi mai vist, sense precedents: el pas a una república independent per procediment pulcrament democràtic.

La vida m'ha fet escèptic. Quan ets gran deixes de jugar a l'amagatall amb la realitat que quan més lluny de casa, millor. La vida política decep perquè hom s'ha sentit utilitzat a benefici d'una classe dirigent, àvida de poder i desinteressada pels problemes més urgents que no admeten demora. Cansat de retòriques vàcues, i promeses fal·lacioses. Josep Pla conclogué, després de veure i estudiar el món, que el més important i seriós de la vida era un plat de sardines acabades de pescar, fetes a la brasa en una llenca de terra a frec de mar amb companyia de quatre pescadors i regades amb un vi decent.

Hi havia quatre formes d'entendre el que va passar a Catalunya a l'octubre del 2017: 1. T'ho creus tot sense posar res en dubte. 2. Ho creus a mitges destriant el que podria ser del que no serà mai. 3. No et creus res del que han proclamat alguns polítics. 4. Ignorar menyspreant-ho, com aquell que sent a tocar campanes, ignorar-ho tot perquè no es vol saber res de política local, nacional o mundial; una aversió nascuda del desànim, de la decepció o simplement i contradient a Aristòtil «no tothom és un animal polític».

Els més escaldats han estat els que s'ho van empassar tot, com també els que no es van creure res perquè han notat apassionadament com algunes coses tiraven endavant contra la seva voluntat.

Al grup dels indiferents se'ls en fot tot. Jo crec que els dirigents actuals joves dels dos partits polítics grans, no la CUP, formen part del segon grup, dels que de la missa, la meitat.

Formar o no formar govern? JxCat es coalitzarà amb ERC, i la CUP ho permetrà? Alguns dies he pensat que la unió de partits independentistes era una quimera, per qüestions personals (rancors, enveges, desqualificacions) o per la dificultat d'entesa entre la CUP i JxCat, però últimament penso que és possible, com exposaré més endavant, si la CUP s'hi avé.

Per les dues sessions d'investidura fallides es complica per ERC i es pot pensar que Pere Aragonès no arribarà a la presidència del Govern de la Generalitat. Res sorprenent anar a unes noves eleccions, com ha passat a l'Estat espanyol i en altres països. La forma com ho està enfocant JxCat fa quasi impossible l'entesa, si ERC pacta amb JxCat, possiblement, la CUP se'n sortirà i si segueix la coalició entre ERC i la CUP, JxCat potser no pactarà o li posarà difícil. Malgrat que anuncien que no es tracta d'un mercadeig pel nombre de conselleries, la quantitat i la qualitat, en mans d'un partit o d'un altre, però sabem que la unió o desunió està fortament vinculada als càrrecs a ocupar.

El Consell de la República és un entrebanc. ERC el presenta com l'arqueologia d'un moviment secessionista i converteix el president Puigdemont en una peça museística, llunyana en el temps, però JxCat s'esforça en revitalitzar-lo, malgrat que un sector jove creu que aquest ens forma part de la prehistòria i no els fa cap servei, tanmateix els és útil per obtenir una bona negociació amb ERC. El camí fressat pels seus avis, ara a l'exili o la presó, ha resultat eixorc amb un resultat desesperançador que no cal repetir. La «confrontació intel·ligent» proclamada emfàticament per Puigdemont ningú sap què vol dir si no es defineix «intel·ligent», pot dir estar-se quiets com actius.

S'ha produït un relleu generacional en els dos partits, uns nous polítics nascuts després de la mort de Franco que ni votaren la Constitució, que puja amb força i amb ambició i voldrien jubilar aquestes vaques sagrades, les velles patums, com la Ponsatí, en Puigdemont, en Junqueras i d'altres que porten massa temps destacant en l'escena política catalana. Elsa Artadi, nascuda el 1976; Pere Aragonès, el 1982; Laura Borràs, 1970; Carme Geis, 1979; Sergi Sabrià, 1975, etc. Aquests són la nova fornada de nous líders, que exigeixen un espai propi en el moment polític que els ha tocat viure i que si no s'espavilen no es tornarà a presentar.

He escrit sobre la maledicció que gravita sobre ERC; durant tantes dècades mai han presidit el Govern de la Generalitat, només la vicepresidència com l'Aragonès, en Junqueras i en Carod Rovira quan manava en Pasqual Maragall.

Crec que part de l'infortuni d'ERC és perquè el partit no ha sabut crear un líder fort i durador. Dels que han ostentat el títol de secretaris general, que ara ocupa la Marta Rovira, resident a Suïssa i que passà desapercebuda, alguns d'ells, en Joan Hortalà, l'Angel Colom o en Joan Ridao, ja ningú els recorda perquè fa anys que no piulen. Els partits necessiten un líder carismàtic, un conductor que personifiqui les aspiracions dels militants, que sàpiga dirigir, s'avanci els esdeveniments i mantingui la cohesió interna. En l'historial dels grans partits es destaquen tres o quatre prohoms, que es popularitzaren facilitant la campanya electoral focalitzada en la seva imatge.

Vaig escriure que aquestes eleccions eren per ERC i que veuria per fi culminat el seu anhel històric de presidir el Govern de la Generalitat. Tot els moviments que feia estaven en funció de guanyar les eleccions a JxCat i al PSC. Haurien volgut un èxit més sonat, però els altres candidats no li van posar fàcil.

De moment la CUP ha abraçat el sistema. JxCat i ERC i estan condemnats a entendre's, segons els experts consultats, que creuen que la majoria de partidaris de l'independentisme volen un període de serenor. Així doncs, si no en passa alguna de grossa, és possible un pacte de govern i que en P. Aragonès esdevingui el nou president.

Ànims i que tinguem sort!