Quan un país perd una guerra els seus ciutadans poden covar dos tipus de ressentiment. Un és cap a les potències guanyadores que els han aixafat al camp de batalla i han imposat dures condicions de rendició. L'altre s'adreça a identificar i denunciar presumptes enemics a les pròpies files. Abans i durant el conflicte, la propaganda i la natural supèrbia humana els havien fet creure que eren una nació invencible i la guerra seria una passejada militar; humiliats per la derrota, molts prefereixen atribuir-la a un sinistre complot de secretes traïcions portes endins, i així no els cal admetre l'error d'haver ignorat les pròpies limitacions abans de llançar-se a l'enfrontament. La teoria del sabotatge domèstic és molt antiga i ha donat peu a tota mena de persecucions de l'«enemic a casa».

Salvant les distàncies d'escala, una dèria semblant pot trobar-se en algunes de les posicions més inflamades que es manifesten en les xarxes independentistes. El desafiament de la tardor del 2017 va acabar en derrota, amb els líders a la presó o a l'exili, la Generalitat intervinguda i el Rei d'Espanya anunciant mà dura. Entre els qui havien participat engrescats en la gran mobilització es va desvetllar un comprensible ressentiment cap a l'Estat, els seus governants i fins i tot la nació en què se sustenta, però també va créixer el ressentiment interior, per la creença que l'estat major del procés no havia comès cap error estratègic i, en canvi, per dir-ho en termes laportistes, n'hi ha molts que es diuen revolucionaris i no ho són. L'assenyalament i lapidació del tebi ha anat a més, en extensió i intensitat, a mesura que han passat els dies i les institucions en mans de l'independentisme no han avançat ni un pam cap a la plena sobirania. Reticents a admetre que la correlació de forces continua sent desproporcionadament adversa, insisteixen que si tothom fos prou abrandat la república ja seria a l'ONU.

I vet aquí com l'abans aplaudit Jaume Alonso-Cuevillas ha ingressat a la llista negra.