Des de JxCat s'amenaça ERC amb l'infern. Si no hi ha acord estan disposats a investir Aragonès i quedar-se a l'oposició. Aquest diari va avançar-ho dissabte, i diumenge ho confirmava l'estratega en cap Jordi Sànchez: «Si volen, que governin en minoria».

Què fem, ens ho creiem?

ERC se sentiria molt sola en aquest escenari. Amb l'ajuda de la CUP i dels Comuns pot arribar als 50 diputats, però PSC, Vox, Cs i PP en sumen 53. No pot pactar amb el PSC perquè se li trencaria el partit, encara més des que Salvador Illa ha introduït el castellà quan parla al faristol. El primer president d'ERC d'ençà Tarradellas viuria una cursa d'obstacles, amb seriosos problemes per aprovar els comptes i tirar lleis endavant. Però tindria a favor seu un pressupost bastant recent -un any- que podria anar estirant: les pròrrogues encadenades ja són una rutina.

Governar per decret ofereix un camp d'actuació prou extens per incloure despeses de lluïment per si cal anar a les urnes a mitja legislatura; es tracta de dir: «Com que no passarem dels dos anys, dediquem-los a aconseguir vots».

Per l'altre costat, Junts sentiria el fred del carrer després d'una dècada gaudint el confort dels despatxos escalfats amb el combustible de la despesa pública. Un munt de persones es quedarien sense feina oficial i es reduirien les aportacions a les arques del partit. Però encara seria més determinant perdre la capacitat de nomenar, adjudicar, subvencionar, concertar, ajudar, mitjançar, recomanar; en resum, aquell poder social que s'origina en el control del diari oficial. Molts afiliats estarien a favor d'escarmentar Esquerra, però altres es posarien les mans al cap davant les renúncies que significaria; dels seus efectes en poden informar els antics convergents que van viure la «travessia del desert» els anys dels tripartits.

Per tant, ens ho creiem? Puigdemont i Sànchez viuen cada dia el dolor de la ferida (igual que Junqueras i Rovira, i tots els altres), i del raonament marcat pel dolor se'n pot esperar qualsevol cosa.