07 de abril de 2021
07.04.2021
Diari de Girona

La porta metàl·lica

06.04.2021 | 23:20
La porta metàl·lica

Qui entra en una presó, bé per indicació exprés de la justícia, bé per formar part d'una comissió per estudiar en què ocupen el temps els interns, recordarà sempre el so metàl·lic de les portes que es tanquen darrere seu. No hi ha volta enrere, que el passat queda segellat fins a nova ordre perquè ara el que realment importa és un present que viurà entre parèntesi. En el moment que segueix la fletxa de sortida l'espetec de les portes li recorda que es troba a escassos metres d'un espai obert, que podrà caminar sense la custòdia fins l'aparcament on sentirà el tancament de la porta del seu vehicle com el sospir d'un àngel.

Les presons actuals no són l'ergàstul de l'antiga Roma. No et tanquen perquè et podreixis sinó perquè et rehabilitis. Si et trenques una cama fas rehabilitació per aconseguir que la funcionalitat de l'extremitat s'assembli al màxim possible a la que disposava abans de l'accident. Un cervell, però, és més que una estructura òssia i uns feixos musculars i tendinosos. Si durant els primers anys de vida el cervell d'una criatura no és estimat, és maltractat, si ha conegut les drogues mentre es formava en el ventre de la seva mare, si el seu ADN no li és propici, serà un cervell que probablement donarà tombs per la vida i acabarà entre reixes o enmig de la ferralla d'un cotxe.

Tot un equip de professionals treballa per aconseguir que la persona que surt de la presó no s'assembli ni en pintura al malastruc que un dia hi entrà. És tan gran la fe en la resurrecció de l'home per part de la institució penitenciària que es concedeixen permisos a reclusos que han reincidit cada vegada que els han obert les portes.

Recordeu el cas de Pedro Jiménez García? Un individu que va cometre totes les agressions sexuals si exceptuem la primera mentre estava de permís penitenciari. No em consta que s'hagi beneficiat d'un darrer permís després de matar dues policies en pràctiques i violar-ne una a Hospitalet l'any 2004. No es pot descartar que se li concedeixi una nova oportunitat.

La presó no rehabilita, no redimeix. Ni per un procés alquímic canvia l'ADN. En el millor dels casos la presó escarmenta. Però no tothom escarmenta. Assassins de sang freda, assassins en sèrie, pederastes, violadors, lladres violents i reincidents, estafadors sense cap mena d'escrúpols, terroristes no penedits, haurien d'estar tancats a la presó, la majoria a perpetuïtat. Però no per venjança, no per càstig, no per rehabilitar-los, ni per donar exemple. Haurien d'estar aïllats de la societat per protegir les que serien les seves víctimes en cas que els bons jans campessin pels seus aires. Aquesta hauria de ser, al meu entendre, la missió de les presons i no cap altra.

El càstig juntament amb la culpa, el perdó i la redempció, formen part d'una rèmora teològica que troba la seva raó de ser en la tradició mil·lenària de la ment com a ànima. Una ànima que escull sense més, perquè així ho decideix ser àngel o dimoni. Una rèmora que mai passarà de moda perquè funciona i que ens acabarà enterrant a tots.

I els nostres polítics presos? Penso, pel que he dit, que no haurien d'haver trepitjat la garjola. Inhabilitats i pagar fins a l'últim euro per les despeses ocasionades per l'extravagància. Inhabilitats no per independentistes, no per liderar el procés. Tampoc per haver trepitjat la Constitució i l'Estatut. Inhabilitats per voler fer-la grossa amb una mà al davant i una altra al darrera. Per no haver tingut present Tarradellas quan deia que si en política una cosa no es pot fer és el ridícul.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit