Han aparegut fa poc Le courage de la nuance, de Jean Birnbaum (éditions du Seuil) i La guerre des idées, d'Eugénie Bastié (éditions Robert Laffont). El primer és un liberal, director de Le Monde des livres, l'altra és columnista de Le Figaro i afirma ser conservadora. Els llibres editats recentment han donat lloc a nombroses entrevistes i articles en els mitjans francesos. A França, es discuteix sobre la polarització del debat de les idees, però que aporta poc per ara en sortides reals a la complexitat i canvis sobtats del món que ens toca viure. Segons Bastié, hi hauria un «retorn de la guerra d'idees, després del parèntesi tranquil dels anys vuitanta i noranta», on dominava la idea que havia arribat el final de la història i les ideologies, «com si les idees divergents haguessin desaparegut. Tot es conciliava al voltant de la democràcia, el mercat i els drets humans. [...] Anteriorment, les visions del món eren molt oposades però de manera ben argumentada. [...] Avui hi ha divisions molt profundes i una nova forma de sectarisme», continua Eugénie Bastié.

Per a Jean Birnbaum, el que cal és la capacitat d'entrar en desacord amb un mateix, de pensar en contra d'un mateix. Diu que «havia assistit a desenes de reunions públiques en cercles molt diferents i sentia un enduriment, un culte al xoc, a la mala fe generalitzada».

En aquest debat intel·lectual francès es constata que el nostre temps és paradoxal: té el culte al xoc, però al mateix temps refusa el xoc. Qualsevol controvèrsia intel·lectual es qualifica immediatament com un xoc. El desacord es veu com una cosa intolerable i costa trobar gent que es posi en la pell de l'altre. La dreta i l'esquerra s'acusen mútuament d'hegemonia i d'intolerància i estan convençuts que l'altre camp s'ha convertit en hegemònic en termes d'idees. Però en la realitat, molts cops assistim a un foc d'artificis que continua transitant sobre els tòpics i les receptes del passat, del segle XIX o XX. I sota aquesta parafernàlia avança sistemàticament el populisme que afirma no ser ni de dretes ni d'esquerres.

Valgui aquesta introducció per fer una breu llambregada al panorama complex de les negociacions per al nou Govern de la Generalitat. Tenim un preacord signat per Esquerra Republicana i la CUP que es presenta com a gir a l'esquerra del proper mandat a Catalunya. I ara resulta que Junts, que havia anat posant pegues de tipus estratègic, al final verbalitza que no comparteix el model de país que indica aquest preacord.

I per què no començàvem per aquí? Aquest paraigua que ha recobert el programa del món postconvergent, tan aviat presentat com d'esquerres com de centre, no s'ha posat en primer terme de la negociació, fins ara. Però el debat tradicional dreta-esquerra ho enverina tot. No s'hi val que el centredreta s'hagi camuflat en una estratègia de confrontació radical simbòlica, mentre en els programes econòmics o socials continuaven situats al centredreta. Però per la mateixa raó cal un xic de coherència des de l'esquerra. No s'hi val atacar des d'aquí a qui no es defineix. Però quan ho fa, com ha passat aquests darrers dies en boca de Joan ?Canadell o Gemma Geis, posar-los a parir.

Ara que sembla que programàticament cadascú ha visualitzat el lloc que ocupa en el ventall ideològic, és l'hora que tots, des del centredreta liberal i democràtic fins a l'esquerra revolucionària, deixin les receptes de la iaia al calaix. Entre altres motius perquè els ingredients actuals no tenen res a veure amb els de fa un segle. Cal fer un llistat de problemes greus i de reptes socials, ambientals i democràtics, i posar sobre la taula totes les possibles solucions reals sense descartar res a priori. Prescindir d'apriorismes ideològics i discutir sobre el que cal fer i no sobre el que és cadascú. Necessitem pactar programes socioeconòmics que en la mesura que estem en crisi sistèmica no podem abordar des dels clixés tradicionals. I això val tant per als liberals com per als intervencionistes. Al final, hem de trobar punts d'acord, si posem al centre la gent, les classes populars, des dels dependents fins a la petita i mitjana burgesia, passant per assalariats, professions liberals i autònoms, i només deixem al marge l'oligarquia del capitalisme del BOE i de les grans multinacionals sense pàtria fiscal. Perquè quan vulguem donar solucions n'hi haurà de tota mena: algunes de més basades en la iniciativa privada i d'altres d'obligatòriament públiques. I veurem que no hi ha gaire marge de maniobra. Haurem de fer cuina creativa. I per aquesta, poc valen les receptes tradicionals.