En aquest mot domina la idea de l'abandonament, de la deixadesa. Tenir cura de tot és una actitud imprescindible per definir un horitzó civilitzat i creïble. Per tenir cura de tot cal una atenció constant, una vigilància extrema, un manteniment continuat. El manteniment és la clau de la preocupació per les coses més elementals i quotidianes.

En termes domèstics aquesta idea està arrelada en l'imaginari popular: fer dissabte s'associa a una mena de repàs general que culmina el repàs de cada dia. Si abandones la neteja, si descuides la roba, si deixes estar sense arreglar el que no funciona, la llar es degrada. Si no pintes amb regularitat la brutícia senyoreja.

La imatge és perfectament assimilable a la ciutat. Cal un manteniment, com a base de la imatge i del funcionament efectiu dels ressorts col.lectius del comfort i de la convivència. Un bon manteniment és com un estat d'ànim, una sensació, una percepció, els efectes d'una tasca que es veu sense que es noti.

La llarga durada de la pandèmia, a hores d'ara ja més d'un any, ha ofert a les ciutats i a l'administració municipal, una mena de compàs d'espera, un temps mort, un estat de suspensió que es podia haver aprofitat per posar les coses al dia, per a fer un dissabte continuat, per incrementar el manteniment i la cura mentre la ciutat vivia el silenci àlgid del confinament.

En aquest sentit tinc el convenciment que a hores d'ara ja podem dir que ha estat una oportunitat perduda per Girona. Contràriament a l'efecte benèfic que s'hagués pogut produir la ciutat ha davallat pel pendent de la descurança i de la degradació. Ha estat com un temps fet i deixat estar.

És veritat que de forma esporàdica les xarxes socials ens informen d'algunes actuacions, ben necessàries, de manteniment a càrrec de les brigades municipals. Ara un tram de vorera arranjat, ara uns panots substituïts, ara uns bancs pintats. I és també veritat que aquests darrers dies s'ha fet ben evident que l'Ajuntament és conscient que té la majoria dels paviments en un estat de clivellament inacceptable.

Però no és menys cert que la sensació general és d'empitjorament. D'abandonament de l'espai públic. Un primer factor general és la neteja. Girona ha perdut i retrocedit i hi ha com una percepció de ciutat que bruteja: en donen testimoni reiterat les papereres atiborrades, les papereres arrabassades i no substituïdes, l'invent de noves papereres que no són operatives i que contaminen la imatge dels carrers de la ciutat amb uns embalums totalment fora de lloc i de context; la concentració de colomassa en els paviments sense que ni les màquines de la neteja ni la utilització d'aigua acabin d'eliminar. La geografia de carrers mal escombrats o insuficientment escombrats és general a tots els barris de la ciutat.

Passa una cosa semblant amb els jardins, que no estan prou nets ni estan prou ben mantinguts. Només cal veure les herbes que creixen al giratori de la plaça dels Països Catalans on per altra banda el brollador és una quimera inexistent. Però passa també amb l'amuntegament de cartrons i d'altra mena de peces de roba que probablement es fan servir d'abric per part d'algun sense sostre que utilitza l'aixopluc dels jardins per arrecerar-se. Però una cosa és la cura i l'atenció necessària als sense sostre i una altra la necessària neteja i cura dels jardins que no poden ser el centre d'acollida improvisat una nit darrere l'altra de persones que necessiten un aixopluc.

En el terreny de la jardineria el fracàs del concurs per al subministrament d'arbres no és excusa per deixar escossells de diversos carrers sense plantar. En el cas dels escossells buits del carrer Pierre Vilar per la banda de l'aparcament de sotavies no és un problema d'arbres perquè els més de quinze escossellls buits fa com a mínim quatre anys que esperen ser replantats. És també el cas d'un grapat d'escossells de la mitjana del carrer Caldes de Montbui buits també des de fa molt de temps. I així com el concurs fallit per al subministrament d'arbres no és excusa tampoc no ho és, com ja vam explicar fa temps en aquest mateix diari, el glifosat per combatre eficaçment amb mètodes no lesius la proliferació d'herbes a molts carrers de la ciutat, començant per la mitjana de l'accés a l'AP7, continuant pel perllongament d'Emili Grahit fins a la Creueta i acabant per una bona colla de carrers i escales del Barri Vell de Girona per abraçar amb aquesta geografia tota la ciutat.

L'estat de manteniment dels nostres parcs urbans i totes les incidències que s'hi detecten reclamen un article apart.

Fa temps que gent diversa insisteix en la necessitat d'intervenir en el Pont de Pedra eliminant les herbes, sovint gossos (conillets), que s'han apoderat de les parts exteriors de les baranes que donen al riu Onyar. L'Onyar mateix no és un exemple de bon manteniment, com tampoc no ho és el Ter en el tram que va des del pont vell de la Barca fins a la presa de Pedret. Una cosa és la pretesa naturalització dels rius i l'afavoriment dels hàbitats per a fauna aquàtica i una cosa molt diferent consentir l'apoderament desordenat de la vegetació que malmet el propi hàbitat i sens dubte la imatge de la ciutat. En el cas de l'Onyar sempre ens havia semblat que s'havia definit un punt d'equilibri entre les balques necessàries per a aixoplugar les patrulles d'ànecs, que saben espavilar-se molt bé, i l'acumulació excessiva de sediments en diversos punts amb efectes negatius fins i tot per la capacitat hidràulica del riu.

Un tema apart és la pintura i el mobiliari urbà. S'explica que a San Francisco el Golden Gate està en estat de pintura permanent perquè quan els pintors arriben al final d'un dels extrems del pont ja han de començar altre cop per l'altra banda si volen garantir un estat de bon manteniment constant. Salvant totes les distàncies passa el mateix amb les tanques, baranes, ponts, passeres, que requereixen pintura a Girona. No es pot parar mai de repintar si es vol donar una imatge de cura permanent. N'hi ha prou amb recordar la passera del parc del Migdia, menjada pel rovell.

Només cal caminar per les voreres de Girona per detectar com abunden els punts on els panots i les lloses de les voreres ballen i es mouen fruit d'una adhesió insuficient al morter de fons. Un recorregut planificat ens marcaria la geografia dels punts febles per on haurien de passar les brigades per posar les peces a lloc i evitar que es segueixin movent.

També queda pendent per a un altre article tot el que es relaciona amb l'acció urbanística, l'execució d'obres, els enderrocs planificats de propietats municipals i la necessària compra d'espais i immobles residuals, per exemple al carrer del Carme, entre el cementiri i les primeres cases, per garantir una millora urbana en els accessos a la ciutat.

I una darrere qüestió conscient que en queden moltes més en el tinter. Un dia caldrà abordar a fons el debat de la seguretat. No podem en aquest darrer paràgraf entrar-hi en el detall. Vull deixar, això sí, constància que aquest és un tema de major preocupació. Sobretot perquè més enllà d'una visió general fins ara de Girona com a ciutat segura, la inseguretat ha esdevingut un tema principalíssim de l'agenda urbana. I en aquest tema no valen ni displicències ni excuses de mal pagador. Si la percepció d'inseguretat ha crescut, i és un fet, cal identificar les causes concretes que han produït aquesta percepció negativa i caldrà entrar a fons i sense contemplacions en aquestes causes, sense una falsa condescendència. No és un tema només policial, és un tema integral. Però és un tema que no es pot deixar a la improvisació i tampoc no es pot abandonar en un gest d'impotència que ningú no es pot permetre.